Opinió.

Març de 2016.

VERGONYA!

La Mediterrània, un cementiri.

Els camps de refugiats, la humiliació.

L'acord dentre UE i Turquia, una vergonya.

FINS QUAN?

Gener de 2015.

Tinc un plor rabiós pels morts francesos, i per tot el que haguessin pogut dibuixar i viure, si no fos que uns feixistes, els hi haguessin desintegrat la vida; la seva, i la de la seva constel·lació, entre la que també hi som tots nosaltres: tots som Charlie Hebdo.

Esperada la manifestació francesa de dissabte, i no per previsible, menys contundent i menys tràgica: encara que alguns, hi devien ser només per fer-se la foto i aprofitar-se dels morts, al més pur estil neo-feixista. 

O si no, què hi feia aquell senyor que vol – sí o sí- aplicar a l’Estat Espanyol la llei “mordaça” que predica i vulnera, tot el que milers de francesos -i ell a primera fila- proclamaven?. Llibertat d’expressió! A Europa, l’esmentat senyor, va amb la boca gran, però a l’Estat Espanyol, amb la boca petita.  

O què hi feia a primera fila aquella senyora que escanya, en nom d’una pretesa reorganització econòmica-europea- imprescindible pel seu país i pel món mundial però – sobretot- per aquells que cada cop tenen més i no en tenen prou?

Començo a no quadrar res.

I de fet, fa dies que no quadro res. Com l’Europa democràtica que es manifesta i col·loca els seus líders a primera fila, està a la cua de la integració i permet , que la ignorància de les “banlieues,” col·locada en els barris marginals, com un dany colateral a la seva colonització, covi l’odi. Odi i ignorància, i cervellets a punt d’ésser ensinistrats, per ser algú i tenir lloc a la vida i minut de glòria; en aquest cas, en nom d’una Guerra Santa del segle XIV, que es veu que acaba de revifar en ple segle XXI. Guettització i criminalitat soterrada, i tothom mirant cap a un altre banda – encara que s’estiguin manifestant a primera fila- que quan peti, ja petarà i mentrestant, ens ho mirem de lluny i si no ens toca, millor; que els deserts dels integristes són molt lluny i sempre tenim el Gran Germà Americà que ens protegeix, mentre ell va fent amics pel món i enemics a cabassos. Ja pagarem els plats trencats. Però ara ens ha tocat. I de ple. I ja en van unes quantes.

Segueixo sense quadrar res.

I d’on les treuen les armes, aquests soldats ennegrits d’odi? I els diners, i les infraestructures? Perquè això que val tants diners i tantes vides que cada dia moren a Síria i a l’Irak sense cap manifestació multitudinària, té tota la pinta d’una guerra de guerrilles sense aturador; sota una pretesa ideologia de l’Alcorà agafada pels pèls, amb un desarrelament de la soldadesca que pren la pinta de conquesta del que no té res, del que és exclòs del sistema. No només per religió, sinó per classe, o per aquella ignorància atàvica – dels uns i dels altres- sobre el que és diferent  i potser volgudament, in-encaixable, en la ruta democràtica dels pobles del primer món. No quadro res.

Tampoc puc assistir sense esglai, al vist-i–plau econòmic d’aquest primer món, vers  aquelles Monarquies Llunyanes del golf pèrsic, que intueixo que tenen molt a veure en tot plegat. Així, mentre el primer món en treu beneficis econòmics, elles van comprant tutti quantti i sponzoritzant equips de futbol europeus i muntant un sidral urbanístic mars enllà, amb el “placet” occidental que ja hi va bé: visca el torxo! No havíem quedat en la importància d’una sostenibilitat sostenible?

Ara ja, no només no quadro res sinó que em començo a marejar.

Aquí hi ha massa gent fent la Puta i la Ramoneta: nosaltres, els nostres governs i també la comunitat islàmica. 

Els Estats, a callar i mullar; nosaltres, a formiguejar sense estripar les cartes. 

I ells? Quan diran -aquests creients proactius-, predicaran i faran efectiva – amb fets- una condemna unànime i una acció contundent als qui perverteixen la seva pròpia religió?. L’Islam no és EI, ni Al Quaida. Si us plau, no a la mort en nom de Déu.; que ja tenim una edat. Tot i que, en això, occident els podria fer alguna classe – o un Master- perquè tampoc fa tants segles que nosaltres fèiem el mateix; i a l’Estat Espanyol, les senyores anaven amb vel a missa i complien “instruccions” de la Sección Femenina si volien ser ben vistes i beneïdes pel marit, l’ entorn i  la Santa Mare Església -acomboiada per dictadors- no gaire allunyats dels que ara , com ells, segueixen matant: en nom de Déu.

Ho acaben de fer a França. 

Però ells, els de Charlie Hebdo, els de Siria, els que mata Boko Haram a Nigèria...ja són tots ben morts i enterrats. I mentrestant nosaltres som vius. Som els vius  supervivents indemnes, en una guerra sense aturador amb vençuts i resistents; o potser cal pensar també en beneficiaris...

Fins quan?

Juny de 2014

Ho acabo de rebre per mail. 

Us ho transcric literal; ho trobo molt encertat.

L'operació Felipe VI contra la independència de Catalunya, en quatre hipótesis.

Autor/s: Pere Cardús i Vicent Partal Informe sobre les conseqüències de la successió de Juan Carlos de Borbó per al procés sobiranista

L'abdicació del rei Juan Carlos de Borbóté relació directa amb el procés d'independència que va emprendre Catalunya fa uns quants anys? Lògicament, el monarca espanyol no ho va reconèixer ahir explícitament en el seu discurs. Però el calendari i el context polític donen pistes del pes que ha tingut en aquesta decisió l'auge de l'independentisme. L'afebliment del bipartidisme en les eleccions europees, el triomf d'ERC a Catalunya, la victòria rotunda dels sobiranistes, l'ascens de forces republicanes a Espanya... tot plegat hi ha influït de segur, en l'abdicació. Alhora, la incapacitat de Juan Carlos de pilotar l'estat contra el procés sobiranista, juntament amb les pressions internacionals creixents, poden haver obligat a actuar ràpidament sols cinc mesos abans de la consulta d'independència.

El successor dinàstic, el príncep Felipe de Borbó, assumeix un farcell de conflictes oberts que demanen resposta. I el més important per a l'estat és l'avenç de l'independentisme català. Per tant, és lògic de sospesar quina pot ser l'estratègia borbònica per a frenar el procés. 

A continuació us presentem quatre hipòtesis sobre aquesta maniobra que ha sorprès tothom:

Hipòtesi 1: no canvia res, tan sols una neteja d'imatge

A final de juny, després d'haver aprovat per procediments d'urgència la llei de successió monàrquica, el congrés espanyol proclamarà rei Felipe de Borbó, Felipe VI. El nou monarca pot decidir de mantenir un perfil allunyat del debat polític, en la línia del seu pare. El nou rei espanyol pot fer alguns gests, com ara parlar en català o deixar-se veure encara més per Catalunya, però renunciant a dirigir cap reforma.

Si fos el cas, la renúncia de Juan Carlos podria tenir únicament motius vinculats a la casa reial: bé l'estat de salut del monarca, bé la difícil resolució legal de la successió. En cas de mort del rei espanyol no hi hauria temps de fer una llei, que encara no existeix, per a establir la continuïtat de la dinastia. Mort el monarca, es podria atiar molt més vivament que no pas ara el debat sobre monarquia i república a Espanya.

Per tant, en aquesta hipòtesi la maniobra consistiria bàsicament en una rentada de cara mirant a la comunitat internacional, on la figura de Juan Carlos s'ha desprestigiat d'allò més. Felipe podria oferir un to més combatiu per a la resistència de les pressions internacionals en favor de la consulta.

Hipòtesi 2: dilatar el procés per guanyar temps

Sense tenir cap opció clara per a encarar el procés català, la coronació de Felipe pretendria aturar el calendari i impedir als catalans de votar el 9 de novembre. Amb el pretext del canvi de titularitat de la corona i d'una promesa de reformes més endavant, l'estat provaria d'aconseguir un ajornament de la consulta.

Es tractaria de crear un estat d'opinió favorable a 'donar una oportunitat' a Felipe, que oferiria una imatge més amable i complaent als catalans i que presentaria el referèndum català com un desafiament injustificat en un moment de canvi tan important a la cúpula de l'estat. La gesticulació del nou monarca aniria acompanyada a Catalunya de veus reconegudes que s'alçarien demanant temps. Però, en el fons, no hi hauria cap oferta concreta de canvi en l'estructura de l'estat espanyol. Tan sols seria un intent de guanyar temps esperant que la millora de la situació econòmica i la nova cara amable de l'estat minvessin el tremp del sobiranisme.

Hipòtesi 3: pilotar una reforma constitucional

Felipe de Borbó, un cop entronitzat, pot fer una proposta de reforma d'estil federal, en què es remarqui la singularitat catalana. L'estat espanyol sap que ja no pot aturar el procés d'independència i que tan sols una reforma pregona de la constitució li permetria d'albirar alguna possibilitat de capgirar la tendència. Però les institucions espanyoles actuals i els dirigents dels grans partits estan tan desprestigiats que no poden pas encapçalar un canvi rotund.

Una reforma constitucional per a afavorir l'encaix de Catalunya no tindria cap cost per al nou rei i, en canvi, implicaria un càstig electoral molt gran per als dos grans partits, PP i PSOE. Si fos el cas, la majoria parlamentària espanyola podria fer servir la voluntat del monarca com a coartada per a explicar la decisió a l'electorat, que hauria de pair aquest canvi de rumb copernicà. Com afectaria això la consulta del 9 de novembre és molt difícil de preveure ara mateix. Els partits catalans s'han compromès a fer la consulta i, en cas que hi hagués una proposta des d'Espanya, sotmetre-la també a votació. Cal tenir en compte que si la reforma no és tan sols estètica el procés legal demana l'aprovació per dos terços del congrés i el senat, la dissolució de les corts espanyoles i eleccions constituents amb una majoria resultant que ratifiqui la reforma. Aquest procés és imprescindible si la reforma afecta el títol preliminar de la carta magna espanyola, condició necessària per a oferir res de pes a Catalunya. Amb tot, en aquest moment no sembla que ni a la monarquia ni als dos grans partits els convingui una convocatòria electoral, car els podria afeblir encara més. Una altra possibilitat seria, tanmateix, de fer servir la consulta del 9-N de coartada de la reforma constitucional. En aquest cas, l'estat hauria d'acceptar o tolerar la consulta i preparar una oferta de resposta. Si Catalunya vota a favor de la independència, aleshores Espanya ofereix una reforma federal completa, amb la monarquia com a garantia i amb la força simbòlica necessària per a legitimar-la davant el poble espanyol.

Hipòtesi 4: un monarca per a dos estats

Com a últim recurs, en el cas que les tres hipòtesis precedents no fossin possibles, la monarquia 'renovada' podria mirar de convèncer els catalans de mantenir el rei com a cap del nou estat català independent. Aquesta última proposta serviria per a no tallar tots els llaços amb l'estat espanyol. Seria una solució d'urgència per a deixar la porta oberta a una reintegració de Catalunya dins d'Espanya en un futur no gaire llunyà. Segons aquesta hipòtesi, la monarquia compartida pels estats català i espanyol faria possible la 'reconciliació' en un mateix estat. Amb tot, la monarquia i l'estat espanyol assumeixen un risc altíssim amb aquesta maniobra, sigui quina sigui la hipòtesi que s'acabi imposant. Sobretot, per les dificultats legals i polítiques que implica el canvi de monarca i perquè s'obre un debat important a Espanya sobre la recuperació de la república. L'operació Felipe VI no té cap garantia d'èxit perquè els catalans continuen tenint a les mans la decisió final sobre el seu futur. Ni partits ni ciutadans no es troben obligats a acceptar cap de les quatre hipòtesis presentades en aquesta anàlisi. Sigui com sigui, els partits que impulsen la consulta han expressat el compromís de sotmetre la independència a votació. 

Febrer 2014.

  QUÈ SE'N HA FET D'AQUELLES FLORS.

 Hi ha dies atapeïts, i dies impossibles; dies necessaris i d'altres prescindibles. Dissabte no és cap d'aquests o potser és tots. Dissabte és un dia entre parèntesi.
Avui és dissabte. Giro el full de gener, comencem de nou: avui és dia 1.

El full de calendari acabat d'estrenar, em mira de lluny, i jo me'l miro d'aprop.
Al peu de foto diu: "Ens proclamem socialistes catalans i a la vegada els primers defensors de la independència de Catalunya" Manuel Serra i Moret ( 1884-1963). Polític i escriptor, fundador de la Unió Socialista de Catalunya, conseller de la Generalitat de Catalunya i president del Parlament de Catalunya a l'exili ( 1949- 1954) "

I jo em pregunto: què se'n ha fet d'aquelles flors?

Gener 2014

( Ho acabo de rebre; hi estic d'acord.)

Escrit d´en Xavier Sala Martín

Jo esperava que, el Pere Navarro, secretari general d’el PSC,
hagués tingut la dignitat de dir: 
“jo no soc independentista i lluitaré per la unitat d’Espanya", 
però no ja com a demòcrata sinó com a ser humà, jo no puc acceptar que la Unió Europea, la meva Unió Europea, accepti com si res a països que s’han independitzat
a través d’una violenta guerra amb neteges ètniques i violacions massives dels drets humans com Croàcia o Sèrbia, 
i en canvi amenaci amb prendre la ciutadania europea a 7,5 milions de catalans
que es volen independitzar a través dels vots! 
Europa ha de donar exemple als demés pobles del nostre planeta 
i demostrar que això de dibuixar les fronteres amb la sang de les guerres 
ja ha passat a la història i que, a partir d’ara, 
les dibuixarem amb la raó democràtica dels vots. Si. Ho esperava.

Però en lloc de dir això, el líder del PSC ha anat a Madrid i ha fet un discurs per a fer content el seu amo i ha acceptat la posició d’alguns funcionaris de la UE com el seu cap Joaquín Almúnia que amenaça amb fer fora Catalunya de la UE.
Però jo em pregunto: 
Si la Unió Europea efectivament li pren la ciutadania a 7,5 milions de Catalans 
(que ja són ciutadans europeus!), com ho explicaran al món? 
Perquè hauran d’explicar que ens expulsen perquè varem tenir els nassos de votar! Però, de veritat que diran això? De veritat ho faran? 
Ho pregunto perquè si realment la UE pensa així, si realment la UE accepta nous membres que han sorgit de la força de les armes 
però expulsa a qui ho fa amb la força dels vots, 
aleshores que aturin immediatament Europa perquè jo baixo!

Gener 2014.

La commoció, no em permet - de moment- escriure res.

El primer Pla Hidrològic va ser nefast; aquest, és el segon… i pot ser funest. Això no és ficció.

La cosa pinta greu; i ells - fidels al seu corró, al més pur estil feixista- se la engiponaran amb      premeditació i alevosia; i amb majoria absoluta. I nosaltres? Nosaltres ens ho menjarem amb patates?

No, diguem no!

Estiu 2013.

MERCENARIS DEL SOL.

 Aquesta colla de sàtrapes que governen les espanyes, s'estan atrevint amb tot; fins i tot amb el sol. 

 Sí, conxorxats amb les elèctriques - cementiris d'elefants d'alts càrrecs i polítics "jubilats"- s'han atrevit a penalitzar les energies alternatives. Sí, li han posat preu al sol; i ningú s'ho esperava: han gosat penalitzar els consumidors responsables, i als sostenibles productors d'energia que manera autònoma contribuien amb els seus estalvis a fer una atmòsfera millor. 

 Encara no m'ho crec. 

 Han aprovat el decret aquest agost; quan el món és de vacances, és a dir, amb premeditació i alevosia.        I ara, abocar energies netes a la xarxa, ja no només és mal vist, sinó que està gravat econòmicament.

I ni protocols de Kioto, ni fava... ells a la seva!

 I no passa res?

 I doncs, on és Europa? 

 Només funciona per paràmetres econòmics?

 Colla de cretins!!!

 Li han posat preu al sol.

Hort solar. 

Montsià 2013.

Hivern 2013

SI US PLAU, I EL DRET A DEVOLUCIÓ?

Al meu país i al meu temps, quan alguna cosa no rutlla, el sistema contempla compensacions: si la funció de teatre s’anul·la, em tornen els diners; si l’electrodomèstic fa figa, puc recórrer a la garantia per solucionar-ho. Ep! que me’n donen un de nou, o me’l reparen i llestos; o si a la factura de FESCSA m’han fet una lectura estimada, i m’han fos el meu pressupost mensual, no hi ha problema; amb temps i paciència, recupero el que m’han robat. Per no parlar d’ Oneges lloables i associacions incombustibles, de sindicats, d’advocats i tutti quanti, que impugnen, al·leguen, defensen i s’esllomen per i malgrat el sistema. Que tot suma i quan tens un “marron”,  mou-te!

Conclusió provisional amb el ressabut “tot i que”: el sistema funciona.

Funciona?

I si anem més enllà, i passem a un altre nivell, no tan prosaic però igualment necessari com el dels objectes, i parlem de serveis?

Doncs també; suposadament, el sistema també funciona.

Al meu temps i al meu país, quan el metge, el mecànic, el mestre, el soci o qui sigui que hagi efectuat contracte amb mi, es fa l’orni, puc reclamar. I el sistema se les empesca per restiuïr, reposar, recomençar; i si van mal dades, pot fins i tot, castigar. Encara que, en aquest cas, com diuen els criminòlegs, cal esperar que el mal estigui fet i és llavors, quan el sistema actúa; és clar que llavors de consol, poc; perquè com deien els avis, quan fou mort, el combregaren.

I ja està.

I ja està?

No, no està.

Perquè ningú posa en dubte la infal·libilitat del sistema per visualitzar i fer exercir drets i deures. Però no, no està; només en un cas – vés quina cosa- els sistema no és infal·lible. Només en un cas; que és quan el propi sistema no xuta, no rutlla, enganya, menteix o diu mitges veritats. Només en un cas, en aquest – en el que ara ens trobem- quan són tantes les evidències, els encàndols i les corrupteles que afloren, vingudes de mans dels nostres prohoms, dels nostres polítics – grans usuaris i beneficiaris del sistema- que els diaris em sembla que a hores d’ara, ja deuen tenir una plantilla de word-corrupció per anar-la fent servir, dia sí i dia també. Perquè les noticies, aquestes notícies, es repeteixen com l’all. Són gairebé tan recurrents com la crisi (vull dir l’estafa; ai no, volia dir l’atracament; bé, aquesta cosa-excusa-tapa-forats- sangonera-vergonya aliena).

I llavors, o ara com si diguéssim, on és la garantia del “sistema” ?

On és la nostra garantia?

Qui ens torna els diners d’aquest desori que hem “votat” altrament dit, democràcia?

On anem a reclamar o a exigir dimissions – que ja és ben trist, per altre banda; a no ser que els imputats, davant l’esdevenidor incert i potser inculpatori, decideixin retirar-se com fa el Papa o l’alcalde de Sabadell, per dir-ne alguns- o on anem a buscar la lletra petita de la llei en la que  suposadament es contempla o s’hauria de contemplar que si això no rutlla: fora, apaga i vamonos, dimissió, foc nou, o a la garjola?

On podem demanar comptes al sistema?

On podem desempallegar-nos d’aquesta colla de corruptes?

Si us plau, on és el paràgraf amagat de la “nostra Bíblia” democràtica?

On és la oficina del consumidor?

On podem llençar aquest envàs? Potser a envàs.cat...

Vés a saber!

Jo segueixo buscant on exercir el meu dret a reclamació.

Hivern de 2013

EL QUE FA EL FUTBOL.

Diuen que el futbol no és política, o que no ho hauria de ser.

Els il·luminats que s’entossudeixen en defensar aquest argument o en utilitzar-lo al seu favor si els convé o si es veuen la Lliga perduda, cosa que per altre banda passa dia si, dia també; potser no recorden que fa uns anys, els catalans, no teníem altre manera de ser que aquesta, perquè l’estaca que tenallava la pell de brau no en deixava gaires més...per descomptat, totes arriscades, cap de lúdica. 
Tret del futbol...per dir-ne alguna.
Tenen memòria de peix, o potser el cervell dels rèptils.

I criden.

Criden molt, fan un soroll de cal Déu; s’escolten, però no ens escolten.

Ignoro si es lleven ben d’hora, ben d’hora; com proposa en Pep, que no fa gota de soroll; però que pel que he llegit a la premsa digital (1), ara que ha fitxat pel Bayern de Munich, ja hi ha qui li assegura una futura entrevista amb Frau Merkel que és qui talla el bacallà europeu, i de retruc el nostre. I per acabar-ho d’adobar, donaven per fet que la pilota, guanyaria la política per golejada, perquè fa més un gol – o unes Copes, Lligues, Champions- que una ambaixada.

I ves per on, sembla que – segons l’article que us deia- ja tenim “ambaixador”...i que el President no deu tocar vores i el Conseller “Mascu” deu estar encantat de la vida perquè el sou de “l’ambaixador” no sortirà dels pressupostos públics de la Generalitat, la qual cosa i pensant en tots els milers de catalans que fa anys paguem i paguem sense aturador, és un gran consol; i una bona notícia per partida doble perquè ens caldran tot els ajuts i més, vinguin d’on vinguin, des d’Alemanya o des del Papiol, per assolir aquest Estat Propi llargament reivindicat i que ara, per la tossuderia de molts – absents i presents- s’ha fet ben visible, s’ha tornat a fer visible, encara que camini a batzegades... perquè els veïns no entenen res, i la família no es tria; a vegades els pitjors enemics són dins de casa, o dins nostre...

Doncs si. Potser tindrà raó el periodista. Ens caldran tots els ajuts.

I per a mi, benvinguts siguin.

Tots els ajuts, tota la visibilitat, tota la pedagogia...tota la raó, que Espanya ens nega, amb una receptivitat zero, sota l’emparament d’una “Constitución” que té pinta de veritat revelada, suprema i intocable...com una mena de “Biblia” que els anys han petrificat, fins a esdevenir un fòssil?

Al meu país, els fòssils són als museus, perquè els ciutadans puguin visitar-los, perquè els paleontòlegs puguin estudiar-los, i ens antropòlegs enfilin discursos evolutius en llengua comprensible per a la resta de mortals. Utilíssims discursos que ens diuen d’on venim, quan i com ens vàrem humanitzar...potser era d’hora, ben d’hora... i llavors, no tenien ni pilota, ni ambaixadors.

Ara tenim de tot, fins i tot una crisi que no hem ni organitzat ni demanat, però encara no som un país normal. Si ho fóssim, potser no necessitaríem ni ajuts, ni futbols, ni ambaixadors. A vegades em pregunto si la humanització ha arribat a tots els individus de l’espècie. Però mentrestant, entre altres coses, seguiré pendent del que fa el futbol.
( gener 2013)

(1) directe.cat. internacional.17 de gener de 2013.