Alex Michaelides
La pacient silenciosa
Traducció: Anna Puente Llucià
Barcelona. Amsterdam. 2019
Absolutament recomanable.
Flavia Company
Que ningú no et salvo la vida.
Barcelona. Proa. 2012
Una novel·la gens imparcial, però que - com sempre- fa preguntes al lector, enmig d'una intriga surrealista en la que dos homes - sobretot un- es veuen abocats. La mort anunciada de l'Enzo, remou el seu passat, mentre tot avança ràpid i hi ha molta porta per tancar: els deutes, el perdó, l'atzar, la culpa i sobretot, la veritat i la mentida.
Jo de moment, segueixo tenint la porta oberta per llegir, absolutament, les novel·les de la Flàvia.
Camilla Läckberg
Dones que no perdonen
Traducció: Marc Delgado
Barcelona. Amsterdam 2020
Res a veure amb les novel·les amb les que estem acostumats. Aquesta és contundent, precisa i breu: va per feina...i els detalls, no cal explicar-los; perquè el context i la vida de les tres protagonistes, queda claro i fa que no puguis deixar de llegir. Tema central, endèmic i massa sistèmic: la violència de gènere.
No cal dir res més... i mentrestant? On és la justicia?. Doncs la justicia institucional, ni hi és, ni se l'espera. O potser si...
A mi l'enigma, em va durar un dia.
Núria Pradas
L'aroma del temps
Barcelona. Rosa dels vents. 2018
Em sembla, que aquesta és la historia d'un home i d'un perfum, en la que es barregen altres històries amables i tràgiques, amb olors penetrants. Les d'uns personatges que viuen, pateixen, conviuen, valviuen i triomfen entre el segle XIX i XX.
I el perfum, també és un personatge amb informació absolutament encisadora.
Flavia Company.
Haru
Barcelona. Catedral. 2016
Hola Flavia!
Torno a ser la Dolors, la teva ex-alumna de fa-mil-anys- de l’Ateneu.
Ja et vaig dir, que el teu seria el meu llibre per Sant Jordi; i no saps
l’alegria que he tingut mentre el llegia, en veure que no m’’havia equivocat,
però gens de gens. Ja pensava que seria bo, però l’he trobat genial.
L’acabo d’acabar ara mateix; i això que el volia fer durar més dies, però
no he pogut deixar de llegir-lo: HARU, m’ha atrapat.
I ara faig el que no s’ha de fer mai: escriure’t de seguida; però és que
encara n’he d’aprendre molt d’anar pel món. Però als mestres, sempre se’ls ha
d’estar agraït, i tu vas ser mestra meva.
Gràcies Flavia, per tot el que em vas ensenyar a l’Ateneu; i moltíssimes
gràcies especials per aquest llibre, per haver-lo escrit, per haver-lo
compartit i per seguir plantant llavors. No deixis mai d’escriure!
Creu-me que quan el llegia, m’emocionava; l’he llegit amb un llapis a la
mà, subratllant frases i pensaments…com si així pogués retenir-los. Ha sigut
una experiència excepcional.
I quanta raó a la importància de l’atenció, i quantes preguntes fas i
es fa Haru, que es pregunta, i et pregunta a tu, com a lector…
És un llibre de savieses, de silencis, de cercles i cicles infinits; però
amb unes frases curtes i contundents que informen i agilitzen. No sobra ni
falta res, “suficiente es suficiente”.
I sobretot, quin gran homenatge als mestres! Això és una de les coses que
més m’ha tocat.
Avui a classe m’he sentit a mi mateixa dient-li molt fluix a una alumna: Quan
deixaras de banda aquest orgull que no el deixa créixer i que et fa donar la
culpa als altres del que tu no tens? I això t’ho pregunto perquè t’estimo,
Ranin.
I quan li ho he acabat de dir, he callat de cop; com si no fos jo qui ho
hagués dit…
La Ranin ha estat especialment carinyosa amb mi tot el dia. Jo, també.
Ara que he acabat el llibre, sé del cert, que aquesta frase no era meva;
encara que l’hagi dit jo.
Quan vegis HARU, li dones les gràcies per ajudar-me avui amb la Ranin.
Un petó,
Dolors
PD: Felicita també, als que han donat format al llibre; per la portada, la
textura del paper, per la verticalitat i la asimetria.
Aquesta, Dolors, és una de les cartes més precioses que
he rebut en tota la meva vida, i també, com tu, contesto de seguida, perquè,
com tu, no en sé més d'anar pel món.
Agraïment? El meu a tu, de tot cor.
Paraules com les teves donen contingut i raó al meu
esforç, a la meva vocació, a la meva entrega.
I sí, has donat en el blanc: la HARU som tots, i per això
se'ns amaga a dins i apareix quan necessitem una frase seva, i has donat en el
blanc en sentir l'amor pels mestres i per l'ensenyament.
Estimada Dolors, moltes gràcies. Amb una abraçada forta
forta.
I un atreviment: et puc demanar de publicar la teva
preciosa carta signada per tu al meu facebook? És tan emocionant que serà una
manea de compartir aquest sentiment amb totes les persones que arriben i han
arribat a HARU i amb totes les persones que l'han fet possible.
Què me'n dius?
Flavia
Rad Bradbury
( 5èna edició en aquest format al 2006)
Fahrenheit 451.
Barcelona. Mondadori. De Bolsillo
Començo una feina pendent: rellegir llibres llegits, antics, potser clàssics, intuitivament potents…
Son llibres pendents, que neccessito tornar a llegir. Llibres meus, que em van posseir, no sé ben bé perquè. Aquest és el primer.
De Fahrenheit 451 però, no en tinc un record especial - potser era molt jove, o no- , que em vingui al cap ara mateix. De la primera lectura d'aquest llibre, en recordo molt desconcert i una perplexitat atemporal ( de què i de quan m'està parlant aquest home?). Llavors, em va desconcertar molt i no crec que hi connectés gaire: aquella societat que descrivia l'autor era del tot impossible…
Avui, al 2015, passat un altre Sant Jordi enlluernador, el torno a començar.
La sensació que he tingut ha estat un altre: res de ficció, res de ciència ficció, això és plausible. I potser per això, he llegit el llibre sentint una impressió creixent d'una profunda por. Feia temps que no llegia un llibre que em fes tanta por mentre el llegia. He seguint llegint -unes breus i intenses 170 pàgines- amb una impressió de vertígen, de pànic… I Mr. Montag era tant real, i el què li passava tant intens, que em marejava. Un terror total.
I jo anava pensant, i com s'acaba el llibre? Com aconsegirà el sr,. Bradbrury desfer i acabar la trama - tan lineal i senzilla en aparença- i deixar-nos una mica més com… no sé com?
Un final génial; i un llibre d' l'alçada, d'aquest gran novel·lista que esplica tant en tan poc.
Estic estorada.
Rellegir es un dobe plaer.
No us el perdeu!
Lluís Llach (2014)
Les dones de la Principal.
Barcelona. Editorial Empúries.
Me’l
van regalar, per ser de qui era.
El
vaig començar a llegir amb molta curiositat, i amb aquella agradable sensació
de tenir a les mans un text – i no una cançó com era previsible- d’un home
rigorós, coherent i compromès que sempre he admirat.
El
vaig seguir llegint, malauradament amb moltes intermitències, però sense perdre
mai el fil; amb la intriga creixent, la sorpresa en descobrir el discurs i els
personatges; i una mena d’alegria lectora gairebé infantil, en no trobar-me
davant d’un text lineal, sinó farcit de flash- backs i rondalles, amb
informació històrica addicional, però ajustada i gens aclaparant: Les dones de
la Principal, m’estava agradant molt i molt.
Però
com que les meves intermitències lectores, van seguir sense remei ni solució, i
ja vaig començar a pensar que no el podria acabar mai; vaig canviar el xip i em vaig dir: “ara el
faràs durar, ves quin remei”, i mentre ja havia identificat intriga i culpables
anava pensant: “ Lluís, i com l’acabaràs el llibre? “
I
avui, que ja l’he acabat, estic ben segura que esperaré el proper; perquè
aquest músic em sembla que, a hores d’ara, ja s’ha convertit en escriptor.
Rachel Abbot ( 2013)
Solo los inocentes.
Madrid. Maeva
Una història de dones maltractades i atemorides per un respectat i famós mil·lionari filantròpic, que suposadament les salva de les xarxes de tràfic de persones per crear la seva pròpia; fins que els inocents es rebelen, i les víctimes esdevenen botxins. Amb tots els ingredients de novel·la negra, l'autora crea una trama que ens va mostrant la maldat humana i la perversió sexual, la importància dels maltractaments infantils i l'engany; i sobretot, la incapacitat d'estimar.
Fins a les darreres pàgines, no descobrim l'assassí; i sobretot els seus motius. I empatitzem amb ell i amb el policia que el descobreix; potser perquè el caçador, ha estat caçat i els inocents, podran viure més tranquils…fins que no aparegui un altre monstre.
Jordi Sierra i Fabra ( 2003)
El soldat i la nena.
Barcelona. Destino
Una delicia de conte - suposadament per nens- que es llegeix en res, però que he fet durar força més estona per gaudir d'un text tant aparentment senzill, com magníficament il·lustrat. Una bella història d'un soldat, que es troba amb la seva mort mentre lluita en una guerra inoportuna i desconeguda - com totes les que veiem per la tele-; una guerra que no és com ell pensava perquè "…en això també et van enganyar…". Absolutament recomanable.
Empar Moliner ( 2014)
Contes infantils contra tot pronòstic.
Barcelona. Columna
Absolutament recomanable.
El vaig comprar per aquest Sant Jordi, perquè vaig pensar que potser no tindria una posició avantatjosa en el ranking dels llibres més venuts ( m'encanta portar la contrària), o perquè estava tant ben ilustrat, o perquè triar la Moliner, és aposta segura d'humor i paraula encertada; o potser perquè m'encanten els contes, tant escriure'ls com llegir-los...però sobretot, que me'ls expliquin.
I aquest llibre, fa això: explica contes als grans per divertir-nos, per activar la imaginació i mostrar com amb objectes quotidians i espais urbans, també en surten contes ocurrents i impossibles.
L'he llegit en un pim-pam; i mentre ho feia, i em divertia d'allò més, em venia al cap en Gianni Rodari i la seva Gramàtica de la fantasia, que també recomano.
Els dos - salvant les distàncies d'estil i finalitat- són llibres per tenir a mà; perquè fan somniar, imaginar, i sobretot fan riure, fan crèixer i alhora, fer-nos petits...
Gabriel Garcia Márquez (1970)
Relato de un náugrafo.
Barcelona. Debolsillo
Fa quaranta- quatre anys que el va escriure, i com si res; el llibre no s'ha fet vell. L'he llegit gairebé sense alè, perquè encara que ja sabia el final, això m'ha estat ben bé igual. Perquè m'he trobat perduda com aquest nàufrag; enmig del mar, marejada, assedegada i ferida…però viva.
A vegades, el que compta és resistir, i tenir prou força per explicar-ho.
170 pàgines absolutament recomanables; potser gairebé imprescindibles…
Em costa ser objectiva; segurament encara em dura l'emoció.
M'ha recordat el penúltim llibre de la Flàvia Company, que amb poc diu molt.
I també, tot i que el platejament i el llenguatge és ben diferent, aquella meravella de pel·lícula de M. Prado anomenada "De profundis". Si teniu una hora llarga, visiteu-la a Youtube. Deixo l'enllaç a la pestanya de relats.
Iolanda Batallé ( 2013)
Faré tot el que tu vulguis.
Premi Prudenci Bertrana
Barcelona. Columna
Triar per llegir un Prudenci Bertrana, és escollir una novel·la que altres ja han etiquetat com a molt bona; per tant, amb garanties contratades d'excel·lència.
Vaig començar, doncs, a llegir les aventures amoroses de la Nora, el seu viatge emocional, amb una barreja de curiositat i espectació. Vaig continuar llegint amb rapidesa, més per desvetllar la intriga (el secret, en diu ella) i per comprendre i gaudir del progressiu canvi d'actituds vitals que la protagonista buscava -potser sense saber-ho- que per emoció.
I vaig acabar el llibre, amb la sensació d'haver llegit una novel·la de revelació, en "caiguda lliure", escrita de manera impecable i farcida de flash-backs onírics que omplen de contingut el personatge principal, que viu en un món on res és el que sembla -m'ha recordat la protagonista de Belle de jour de Buñuel- i amb una vida "regalada" que ella capgira per culpa d'una trobada inesperada, i , sobretot, quan és capaç de verbalitzar i pintar les mentides i els secrets.
Jaume Cabré ( 1987)
Carn d'Olla.
Barcelona. Club de butxaca.
A la golfa dels llibres oblidats, vaig trobar el mes passat, aquesta Carn d'Olla i me la vaig guardar per llegir-la quan tingués temps. I no perquè fos un llibre llarg, noooo!
Només amb 180 pàgines, Jaume Cabré en té prou per pinzellar un fris de personatges de la Barcelona de la postguerra, que enamora. A Na Barringa Barranga, la protagonista principal, li passen coses; però no moltes. Després de llegir-ne unes poques pàgines, ja ho veus; perquè l'acció, no és pas - almenys per a mi- el protagonista de la novel·la. A mesura que anava llegint, ja m'era igual el què passava, m'interessava més el COM ho explicava en Jaume Cabré.
La lectura d'aquest llibre, ha estat una classe magistral de català, farcida d'adjectius, sinònims, antònims, guionets, i sobretot, comes, i punts i comes...en frases inacabables ( tampoc volia que s'acabessin) per explicar d'existències i de neguits de padrines, de mossens i dels seus veïns (amb morts inclosos), que són ben vius. Una novel·la coral, en la que sents les veus dels personatges sense aturador, escrita en estil directe, amb un deix humorístic i realista; com un quadre de costums.
Una autèntica delícia.
Ignoro si ha estat reeditada; jo, com ja he dit, la vaig retrobar per casualitat a la golfa dels llibres oblidats.
Una passada!
Asa Larsson ( 2013 )
El sacrifici a Moloc.
Barcelona. Columna.
Novament (és la cinquena entrega) ens retrobem amb els personatges d'Assa Larsson: amb la fiscal Rebecka Martinsson -i els seus gossos-, que per gelosies i enveges professionals és apartada del cas oficialment, però en el que ella continua treballant oficiosament. Tornem a trobar-nos amb els membres del Departament de Policia de Kiruna, amb Anna- Maria Mella al capdavant. I amb un nou crim per resoldre en les gelades terres del nord de Suècia; on - com és habitual en Larsson- les coses no són mai com semblen ser. Enguany, l'autora repeteix la formula estructural de novel·les anteriors, però encavalca present i passat en capítols diferenciats i utilitza els temps de verb a l'inreves: el passat ens parla en veu de present i el present, en passat. Els fans de Larsson - entre els que em compto- tenen l'intriga assegurada, i sobre la base de l'enveja, aquest sentiment intemporal que en clau de passat i present mou els personatges, contrueix una trama d'avui que ve d'antic; en la que els odis es perpetuen en el temps, s'encavalquen al llarg de generacions... mentre "El bosc ha emmudit. El vent no bufa. Els ocells no canten. ës com si estiguessin en silenci guardant un secret".
Absolutament recomanable pels amants de la novel·la negra.
Eduardo Mendoza ( 2012)
El enredo de la bolsa y la vida.
Barcelona. Seix barral
Quin mestre, si us plau!
I quin tip de riure que m'he fet amb aquest llibre; la qual cosa, en els temps que corren, és doblement d'agraïr; una comicitat a moments hilarant però amb un cinisme de denúncia.
Aquest "enredo" és una meravella satírica que t'atrapa des de la primera pàgina i en només 267 Eduardo Mendoza, amb una escriptura milimètrica, ens fa aparèixer una trama de novel·la negra, surrealista i àcida, amb uns protagonistes tan esbojarrats com solitaris, tant cràpules com solidaris; terriblement humans, potser perduts o cansats que sobreviuen a la seva manera. Bones descripcions, acció mantinguda, diàlegs vius i vibrants.
Absolutament recomanable, fins i tot terapèutic!
Jussi Adler- Olsen (2013)
Expediente 64
Traducción J. M. Mendizabal
Madrid. Maeva Ediciones.
He de dir-vos que fins a mig llibre, vaig seguir-lo llegint per pura tossuderia; tot i que no semblava gens fàcil treure'n l'entrellat i el plantejament de la narració compartimentada en flash-back constants i alternats per a cada capítol, em cansava força. Sobretot per un motiu: em semblava que no calia perquè com a lectora, ja entenia el joc, i em sobrava posar la data a l'inici de cada capítol; segons la meva modesta opinió, és clar. Vaig enyorar la subtilesa d'en Jaume Cabré en les seves Veus del Pamano, o en el Jo confesso, quan et fa anar amunt i avall en el temps sense passar pàgina.
Però he de dir, que la tossuderia -aquest cop també- va tenir premi; i em va servir per descobir una gran novel·la negra; i aquest Expedient 64, un cop passat l'equador, em va enganxar de totes totes fins la darrera pàgina. I ara puc dir que és una novel·la absolutament reconanable, potser, fins i tot, necessària. Perquè l'autor, utilitza un fet històric, fosc i desconegut de la història de la Dinamarca contemporània per bastir una ficció absolutament frapant.
Sempre agraeixo llegir novel·les que a més del propì mèrit de ser escrites - i ben escrites com és el cas- i publicades, tinguin el plus d'explicar-nos històries passades en clau de present, que aportin informació addicional al lector; que a més de gaudir, informin. Aquest és el cas.
L'autor, posa sobre la taula un episodi fosc de la Dinamarca democràtica, uns anys en els que una colla d'il·luminats per la puresa de la raça, van gosar convertir una part de la maquinària sanitària de l'estat en presons de dones, centres d'internament per suposadament malaltes mentals, institucions necessàries pels -segons ells- essers asocials a qui se'ls va negar el dret de descendència per un motiu tan nazi com la por a la contaminació racial mitjançant avortaments i esterilitzacions no consentides.
Jussi Adler ficciona i denuncia; trama i mostra; mentre deixa constàcia i fa memòria del treball secret d'uns homes - danesos com ell- sense escrúpols, amb una clara voluntat de neteja ètnica soterrada i efectiva durant molts anys i que són a la novel·la, punt d'entrar al Parlament. Al més pur estil Menguele. Cinismes de la democràcia; gens allunyats de la realitat per desgràcia!
Aquest és un gran llibre.
Mentre el llegia no he pogut evitar pensar en H. Mankel - si no n'heu llegit res, no us el perdeu, potser ell va començar aquest camí fosc i literari- perquè com ell, J. Adler crea i dona bona literatura, una novel·la negra clàssica; amb un plus: l'anàlisi d'un món en decadència. ( 28.03.2013)
Genís Sinca ( 2013)
Una família exemplar
Premi Josep Pla 2013
Barcelona.
Columna Edicions.
SAU. Destino.
Una familia exemplar, pot semblar una crònica periodística; potser ho és per la manera com se'ns explica la història: la veu narrativa, en 3a persona, ens presenta una trama d'històries familiars, feta per un personatge de la novel·la, des de dins, des de la perspectiva d'un narrador-personatge que es diu així a si mateix (el cronista).
Però a mesura que he anat llegit, la novel·la de Genis Sinca m'ha semblat molt més que això, sense abandonar la cronicitat, l'autor ens presenta una història ben tramada, amb personatges ben peculiars; una història tràgica de nissagues familars que s'entortolliguen - de grat o per força- en un entorn provincià i endogàmic, en el que, malgrat tot, els personatges sobreviuen entre ells o malgrat ells. En qualsevol cas, cada un d'ells, ja té prou teca; i l'entorn manresà ( marc-atmòsfera-acció), no fa sinó arrodonir el conjunt de la tragèdia; o potser de la tragicomèdia que els toca viure.
A la novel·la contemplem un bodegó d'ànimes, focalitzada en dues famílies ( els Bou de Tortosa i els Mirabaix de Manresa) mentre asssitim, atònits, a la seva interacció, o potser evolució o més aviat degradació humana i moral. Se'm acut que aquest bodegó, encara que arrenqui riallades al lector, és ben malaurat: veurem la innocència dels que van amb el lliri a la mà, amb l'excusa del valor de la família o pel desig de notorietat amagada; assistirem a la visió esperpèntica de l'astúcia dels saltataulells, amanida amb grans dossis d'humor però que no pot amagar ni la seva barroeria, ni la seva amoralitat; ni tampoc ens deixarà indiferents a precarietat laboral i moral de les dones - matrones de les nissagues- ni la violència de gènere soterrada, o envernissada pels bons constums, o per la ceguessa volguda de la societat; sentirem el pes del passat a través dels personatges, de les nissagues familiars, dels secrets de família, públics endevinats o intuïts, i també de l'engany o la mentida.
I tot es desenvolupa a un ritme sincopat, embolicat però incert, com les pròpies vides dels protagonistes; mentre com a lectors ens preguntem, i ara què més pot passar? Doncs sí; passa, passa el previst i l' imprevissibleen una història d'històries tant tràgica com hilarant. Una tragèdia provinciana, que no ho és només per l'espai on es desenvolupa; sino per ella mateixa. Tot i que l'únivers on passa la història ho fa tot molt més opressiu, més sòrdid i més irreverssible.
El destí gira, embolcalla els personatges però malgrat que qui dia passa, any empeny, malgrat que les conxorxes, semblen consequències d'ADN antíquíisims, al cap i a la fí, tot torna a ser com sempre; els personatges, semblen éssers sense escapatòria, penjats d'embolics, de decissions equivocades, titelles d'una roda d'ambicions amb noms i cognoms...més o menys com el segle en que vivim...on tot sembla pintat en blanc sobre negre.
El cronista fa el seu paper, i t'atrapa.
Jo, com a lectora, he devorat el llibre.
Potser també us passi a vosaltres...o no.
( 22.03.2013)
Roslund & Hellström ( 2012 )
Tres segundos
Traducció d' E. Garcia-Posada i F. Jimenez Pozuelo
Barcelona. RBA.
Fantàstic llibre, que es va obrint a poc a poc, com les capes d'una ceba; i a mesura que vas llegint, vas entenent per on va aquesta novel·la negra, escrita per un periodista i un ex-convicte, en un llenguatge directe i entenedor que es permet alguna llicència literària i molta intriga a petites dossis.
Ignoro si el fet que un dels dos autors hagi tingut contacte directe amb el món criminal, ha influit en el resultat final; però potser, com deia Sutterland "a delinquir, se'n apren". En qualsevol cas, Piet Hoffman (un dels protagonistes de la novel·la) en això, hi té un master, i d'alguna manera ens en fa partíceps a nosaltres, com a lectors, que assistim a un espectacle terrorífic no només pels mètodes que utilitza, les situacions que viu, el seu entorn i el paper clau del comissari E. Grens sino perquè a través dels seus movimernts, observem les "clavegueres" de l'Estat del benestar, mitjançant el paper que hi tenen els confidents de la policia en l'esclariment i/o ocultació d'informació dels casos policials.
Quan arribeu a la pàgina 452, entendreu perquè el llibre porta per títol Tres minuts però potser, quan passi això, estareu tan enganxats a la novel·la que no podreu deixar-la de llegir...fins que l'acabeu.
Totalment recomanable (16.3.13)
Jhon Katzenbach ( 2012)
Un final perfecte
Traducció d'Isabel Obiols
Barcelona. Grupo Z. Ediciones B.
Feia temps que no llegia una novel·la tan aterridora, fins el punt, que havia de deixar de llegir-la; m'encomanava una tensió que em feia aturar la lectura.
Així ha estat, o jo ho he sentit així, durant més de la meitat del llibre; però he de dir que el final, m'ha decebut. Crec que l'autor hi ha tret poc suc.
Però, és clar, és una opinió.
Us en faig cins cèntims.
L'autor, a través del protagonista -un assassí-escriptor anomenat el llop ferotge- juga constantment amb el lector, creant una intriga que t'empeny a continuar llegint. La història de la novel·la és molt original, perquè el llop ferotge, tria tres victimes (caputxetes vermelles, pel seu cabell pel ròig) aparentment a l'atzar. Aparentment, és clar, perquè les tres víctimes que se'n converteixen d'un dia per l'altre d'una manera sorprenent i obsessiva ( no us dic com...ja llegireu el llibre), tenen a més, data de caducitat: saben que moriran, però ignoren qui durà a terme aquesta feina, quan i com ho farà.
I com en el conte de la caputxeta, s'augura un final tràgic...o no. El llop busca redempció i notorietat, a través de la seva planificació d'un crim perfecte, i a la vegada, es nodreix d'aquest material per escriure'n una novel·la...la que tenim a les mans i de la que participem d'un doble procés com a lectors: el procés creatiu de l'escriptura i el procés maquavèlic de matar...com si fossin, segons el protagonista, dues cares de la mateixa moneda.
Ja té nassos la cosa, no?
Una novel·la ben tramada, amb ritme adequat, escrita en un llenguatge periodístic, que aprofundeix en els sentiments dels personatges i sobretot, es fica dins del cap d'un assessí; però que es desfà a les darreres pàgines...
Malgrat tot, ben recomanable ( 30.1.13)
Amélie Nothom ( 2009)
Ni d'Eva, ni d'Adam
Barcelona. Empuries. Anagrama.
Ben recomanable, si us agraden els llibres una mica atípics.
 |
D'entrada el to autobiogràfic ja sorprèn força, però tot el que la història és lineal, el ritme pausat i digerible; i el tema és la relació entre dos joves; no és gens banal encara que pogués semblar-ho d'entrada. La veu narrativa enganxa, justament per la quotidianeitat de les accions, però els escenaris físics - un retrat del Japó- i emocionals de la protagonista, frapen.
A més la protagonista és molt autèntica, va de cara, sense floritures verbals i s'explica amb un estil pragmàtic però visible, directe i irònic.
Una novel·la divertida i original (30.1.12)
Linda, como en el asesinato de Linda ( 2012)
Leif GW Person.
Barcelona. Grijalbo.
Bona trama, i bona intriga de la mà d'un protagonista - evidentment del cos policial- políticament incorrecte, passat de voltes, cràpula i gat vell; que viu pendent de la seva feina, encara que li costi reconèixer-ho perquè si no té això, potser no té res més.
El final, potser és massa precipitat; però en conjunt el llibre fa de molt bon llegir perquè veure actuar l'Inspector Bäckström i la seva cort celestial, és ben interessant, fins i tot, a vegades còmic (12.12.12)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada