Puta vida.
No sóc conscient de la meva nova identitat, fins avui, dilluns 25 de
març de 2013; el meu primer dilluns laborable, i decent. Camino apressada per
un horitzó asèptic i sense fi, amb portes i portes a banda i banda,
arrenglerades; amb tanta pressa com vergonya, és una sensació d’irrealitat que
desconec. És por al desconegut; i el desconegut és llarg, polit i endreçat com
el passadís pel qual camino.
Al centre hi ha un gran mirall, on hi veig el meu reflex com
d’esquitllada, que no semblo jo. Aquesta
nova identitat em desconcerta. Veig una noieta pàl·lida, neta i uniformada;
cabell recollit i sabata plana. Faig bona olor i duc la cara completament neta.
No és cap miratge, ni cap engany. Aquest cop no. Elles m’esperen. Veig la porta
de l’office oberta, ja hi deuen ser. No puc arribar tard, i menys el primer dia.
Accelero. Em col·loco la gorreta al cap i entro cap dins. “Hola, noies! S’ha
acabat la puta vida”.
I al cap de res, tot començarà de nou, per nosaltres deu; ara, sense
estafes ni enganys. Estem a punt d’estrenar feina i vida i aquest cop va de
debò; i jo mai havia tingut tanta boira al cap i tanta papallona a la panxa.
Elles, com jo, esperen – entre boira i papallones- que arribi l’encarregada.
Son quarts de set del matí i em dic Katia. Tinc 22 anys i des dels 15 que
treballo, jo. Puta vida!
Una puta estafa. La meva va ser una vida d’enganys; que enlloc de
posar-me Katia, m’haguessin hagut d’anomenar engany, o trola, o ensarronada o
mentida directament. Perquè em van concebre per engany i el meu naixement va
ser una tola; la meva creixença, una ensarronada a la que va seguir una mentida
descomunal que em va deixar prenyada; i de retruc, plomada i a disposició del
personal; molt lluny de casa i oberta de cames a tothora. Puta vida!
Mai vaig saber què en van fer dels nostres fills. Senzillament,
desapareixien. Algunes de nosaltres també, com si els carrers tinguessin boca.
Una boca menja-persones. Els carrers on treballava, eren espais tan semblants,
com inclements i foscos; iguals en la seva geografia al planisferi, que tant era
Roma, com París, com Riga, com Hannover. Ho van
ser; i tots eren igual: cotxes amunt i avall, passes amunt i avall, mirades amunt
i avall. Mercaderia humana. Oferta i demanda. No, a Barcelona tot va canviar; i avui estic a
punt de començar.
Som deu, totes érem lumis; però ara farem habitacions, sense obrir-nos
de cames; perquè ens vem apuntar al curset que els de l’Ajuntament ens van
vendre com una taula de salvació. No els enteníem. Van venir a Ciutat Vella. No
ens ho vem acabar creure, perquè aquella rosseta dels Serveis Socials semblava
d’un altre món. Érem catorze. El curs, el vem acabar deu. Les que avui
comencem.
Som totes a l’office de l’hotel. Ens han llogat. Tenim feina i és de
debò.
Arriba l’encarregada. Estem a punt; i fem goig. S’ha acabat la puta
vida!
PD: La rosseta dels Serveis Socials, tenia una amiga que treballava a
El Periódico de Catalunya. No la conec, això ho he sabut després; ha redactat
una notícia en la que es fa ressò de la nostra integració. Avui, per primer cop
a la vida, compraré un diari.
