1.
Un sol d’hivern, esbiaixat, m’endolcia la
tarda i el cafè; i la caloreta que sentia al clatell, darrera els vidres, em va
fer pensar en tu; que eres dolça com la tarda però amb l’amargantor del cafè
quan parlaves de morts, o del teu pare, a qui mai vaig conèixer.
T’he conegut a Tu.
Et penso, i gairebé et veig si tanco els ulls;
però quan els obro m’adono com el sol mandrós es va fonent sense remei, més de
pressa del que voldria i se m va enduent la dolçor i la caloreta; i el meu cafè,
ja és fred, i amarganteja.
M’aixeco per fer-me’n un altre; i en girar-me,
veig una carpeta amb el teu nom a tocar d’un vinil immòbil que em mira des del
prestatge del menjador; és un que em vas regalar Tu, del teu pare “Disset
cançons catalanes” acompanyat al piano per Conxita Badia. El posaria, però no
tinc cap plat, només un aparell que sap llegir Cedes; que ara no em serveix de
res. Només per recordar-te – i ja és el segon cop- perquè, a més, alguna cosa
em diu que Tu has posat aquest vinil aquesta tarda. Potser l’estàs escoltant
ara mateix, a seixanta quilometres d’on et penso. A Tu, Magos.
Per què estàs tant lluny, o jo te’n sento. Ai,
no...que hem quedat que et sentia a tocar; però és que no m’aclareixo, que agafo
el disc me’l poso sobre el pit i em sembla sentir-lo cantar. El teu pare era un
tenor gran com una casa de pagès, com el sol que em pica l’ullet. I ja tornes a
ser aquí; encara que sé que no. Perquè la mida importa i la física més. Només
puc superar la distància si agafo la teva carpeta que és vora el disc. Deixo el
disc sobre la taula. Agafo la carpeta. L’obro. I trobo els teus papers des d’on
et llegeixo i t’escric, et reescric i et recordo, perquè els records – els de
tothom i sobretot els teus que fa tant que compartim- no són, fins que no són
paraula escrita. Urgència de temps. A vegades em poso tràgica. No en facis cas.
Digues. Què em vols explicar avui? No res. Només paraules.
I malgrat
que jo, de teves, n’hagués sentit tantes darrerament, tot i tenir-ne el cap ben
ple, sentia un buit d’absència, com d’un full en blanc que desitja omplir-se i
no sap com, perquè en volia més i encara pitjor – que eres només a seixanta
quilòmetres- perquè la feinada que havíem fer era immensa; o era que jo volia saber,
entendre, enllestir, revisar, seguir. Urgència de temps.
O potser era perquè, altre cop, un passat – ara
era el teu- em perseguia, com anys abans em va perseguir el meu; que em
xiulaven les orelles, i em va començar a venir un bum-bum-bum tan potent al cim
del cap que em vaig espantar. Vaig haver de seure. I vaig parar l’orella a
l’hora, malgrat l’engruna de solet i tot plegat, que allò no era només delit de
paraules: allò era un merder de cal Déu que em retrunyia al menjador
- I això ja és una altre bomba! Fugim, que ens mataran com conills
aquests feixistes! Ai! I quina calor que em ve, i qui fred que tinc alhora,
pare!
- I més te’n vindrà nena, t‘ho dic Jo; que sóc ton pare. El pare de Tu,
que encara no has nascut, Magos. Corre, corre i no t’aturis fins al refugi!
I allò era com si el món s’acabés, com si algú se l’hagués endut corrents;
tot el que coneixíem, en segons a la frontera; que el bramul era tan intens com
impossible, i retrunyien les parets, com si el món s’esberlés i una força sortís
de l’entranya de la terra o com si Barcelona s’ensorrés i tot tremolés a punt
de trencar-se; però venia del cel. Punyeta! Fugim!
- Som-hi doncs! Fugim!
- Fugim fins a Argelers! Que tampoc estaven
per punyetes, el gavatxos “Vite! allez-allez; et allons enfants de la patrie” i
Tu corre i no t’aturis!
Però nosaltres
pare, ja corríem a trossets; nosaltres, ja no teníem “patrie” perquè l’havíem
perdut pel camí dels vitricolls i les bombardes; entre les corredisses i el
soroll. Chingada guerra!
Bum-bum-bum. Em feia
nosa el soroll de bombes, les corredisses o els passos vacil·lants tris-tras,
tris- tras, hem de fer cua per canviar de vida i “allez-allez”. I jo enyorava
l’escalforeta que ja no sentia al clatell, perquè aquell sol esbiaixat
d’hivern, es fonia sense gaire força per endolcir-me la tarda i el diumenge. I
com persistia el maleït soroll – reputa guerra- i jo em tapava les orelles per
no sentir allò, que era ben estrany, i foraster, i adust, i trist, incert i
agre.
Potser perquè quan jo vaig néixer, no n’hi havia de sorolls tan forts. Només
hi havia morts, que no diuen ni mu, ni fan gota de soroll; encara que alguns –
els banyuts que rataven arxius i cementiris, Ells, com el Quim o el Josep Maria-
els volguessin fer parlar. Que ja té mèrit, fer parlar els morts. I els vius
que ja havíem nascut, érem a la parra. Jo era d’aquests. Jo vaig néixer al 59,
i tu, Marga? Tu, quan vas néixer.
Jo vaig néixer al 1952,
abans que les princeses, com tu; però de fet cap fada ni cap llevadora catalana
em pogué atendre com Déu mana; hagués pogut néixer a Elna, però vaig triar
Mèxico DF; perquè vàrem fugir per cames i no hi havia cap solet esbiaixat de
diumenge que ens endolcís res – ni la tarda, ni l’hivern-.
- M’entens?
- Perfectament, Tu.
Doncs prossegueixo, princesa; que llavors, els solets, o eren de
vacances, o havien passat la frontera com nosaltres. I fotia un fred de cal
Déu; una tremolor i una urgència de temps, que ens guiava cap a la ratlla de
França, fins a les sorres miserables d’Argelers, pare. Calla, Magos, que això
t’ho vas estalviar, perquè encara no havies nascut.
I do!; però encara me’n sento; és com si hi fos, li va dir.
I a ell, li va fer mal l’entranya, li va saber
greu, que la filla sentís aquell gust de sorra aspre tants anys després; greu d’haver-li
explicat, greu d’haver fugit, greu d’haver-ne parlat; i sobretot, molt greu d’haver
sobreviscut i que aquell record gèlid, formés part de la seva memòria – per
transmissió patrimonial-, punyeta. De la teva, de Tu. Magos.
- Ara m’enganyes, Tu! – li vaig dir,
amb veu postissa, de solet extingit de diumenge al clatell.
- I ca! Noooo!. És que quan parlo
d’això, i d’allò altre... és que m’atabalo, princesa; que ha calgut un Univers
Quàntic de casualitats perquè t’hagi conegut, i perquè t’ho expliqui. Punyeta!
- Sembles ton pare!
- Quina floreta!
Em va dir; però tenia
una tristor al rostre que feia mal i fred alhora i això que ja m’havia fet un
altre cafè ben calent. Sempre que m’explicava històries m’enfredoria, i les
seves, més. La misèria i la calefacció són termes antagònics; i ells en van
passar molt de fred, i els altres també. Però, amb el temps, vaig descobrir que
totes les històries eren la mateixa; i la reputa guerra no hi va ajudar gens;
ans al contrari.
- Reputa guerra! – dic.
- Ens defensàvem! – murmura.
Silenci. Caiguda
d’ulls. Els ulls dins de la tassa de cafè, la boca tancada; i jo em migro de pena
i d’impaciència – urgència de temps- perquè tinc sempre tanta pressa. Però ella
calla i jo també. Li acompanyo el silenci; i per sort el bum-bum-bum ja no se sent
tan fort, però encara sento el tris-tras, tris-tras de passes perdudes fent la
cua per entrar a França. I jo em migro d’impaciència i de fred.
- Vols un cafè? Va,
digues, que frisso.
- Mira, princesa de l’Univers Quàntic;
jo llavors era només una vida per embastar...una mena de boleta microscòpica;
m’entens?
Perfectament l’entenia; però des del meu menjador endiumenjat, em va
tornar el bum-bum-bum, un altre cop; i després la veu d’aquell infant anònim
que cantava una cançó: “un avi-ó surt a pa-sse-jar; tira una bo-le-ta. On-nirà
a parar? A Bar-ce-lona”.
I va callar. Va callar de cop.
Perquè hi va anar a
parar, de ple. Una, i una dotzena...i escaig. Un espetec de trons dia sí i dia
també. I vinga cases esberlades per res, i vinga morts, som-hi, nois!; per
reblar el clau – reputa guerra-. I jo no el vaig arribar a conèixer mai aquell
nen; només vaig trobar la seva cançó a la Biblioteca de Catalunya, quan hi
anava – a hores perdudes- per entendre i capir el que mai podrem saber del tot.
Som-hi! i tots cap al refugi, pare, mare, nena – Tu, que encara no havies
nascut, Magos-. I després a mossegar sorra! Au; que ja s’hi podien haver quedat
allà, a mossegar la sorra del desert aquells moros malparits sense ànima que
ens conquerien les ciutats en nom del caudillo-dels-collons, em va dir el pare
de Tu; i Tu, m’ho vas dir amb una pena que et trencava per dins, i això que jo
tenia restes de solet al clatell. Encara.
Ell no. El seu pare,
en tenia els collons plens de tanta agressió i de tanta guerra; o els tenia
plens sobretot de por, d’instint atàvic per fugir de la quintada; i després,
d’enyor. I quan el Sinaia va arribar al seu port definitiu, el noi – una mica
marejat- va respirar més tranquil; i va fer un petó al terra que va trepitjar,
per haver sobreviscut a la guerra, a la travessia i a tot plegat, punyeta. I
qui m’ho havia de dir a mi, quan repicàvem sardanes amb el mestre Gaig de La
Sagrera, que me les veuria tan galdoses? Punyeta; i a sobre tenen la barra d’
empresonar tot Déu, per culpa d’ allò que en diuen “auxilio a la rebelión”, si
els rebels eren ells i no pas nosaltres, punyeta. Potser sí que s’ho pensaven
que me’ls creuria quan deien allò de “la nueva España os espera, si no habeis
cometido delitos de sangre, os esperamos con los brazos abiertos” Sí, punyetes,
“abiertos” per esperar el tret, o per agafar pic i pala i “vamos a reconstruir
este magnífico país que la hordas rojas han destruido”
Però ja havien arribat. Havien canviat de vida
i de continent; i “Mèxico Lindo”, s’havia convertit en el millor lloc per
viure. I sobreviure.
I Tu, encara no havies nascut.
- I Tu, perquè no véns? Va Magos!
- Em fa mandra, princesa de
l’Univers.
- Doncs
el tinc tot al menjador, i t’ho estàs perdent... –sorneguera.
- El què?
- Doncs l’Univers, Tu! Avui
estàs espessa, eh? Va, vine!
- És que és lluny, ca teva!
- Excuses! Són només seixanta quilometres...una hora de cotxe...
- És que tinc el xic – va dir a mig camí entre l’orgull i el lament.
- Ah! Doncs així, res. – li vaig respondre- Si és una excusa, és la
millor; i si no, que et bombin!
- Ja m’agradaria ser aquí.
- I jo m’estic fonent amb tant parèntesi, i tanta coma. Sóc com aquest
solet fos entre els turonets i les teulades que veig del menjador. Vaig pel
segon cafè. Són fantàstiques pels postes de sol a l’hivern...Va, vine!
- No. No, puc venir avui. Sobreviuràs! – ella va riure, i jo també; vaig
afegir i vaig concloure:
- Segur!
I va penjar; però el mòbil estava apagat.
Em va sorprendre descobrir-ho; vaig mirar el
registre i no vaig veure cap trucada. Però vaig somriure, d’aquella manera que
faig jo darrerament, quan em trobo els fantasmes de cara, o els morts en pijama
passejant pel menjador, que és com si els pogués tocar encara que els van matar
les bombes que van caure en aquells dies malaurats a Barcelona quan el seu pare
intentava fugir; quan fugia fins a tocar França, fins a Argelers; i ella – Tu-
no hi era perquè encara no havia nascut. No, no havies nascut, Magos.
I, reputes guerres, i bombes que encara en
cauen i esberlen; bombes i homes que mal moren i esdevenen fantasmes; que n’hi
ha un gavadal, ho podeu ben creure. I en alçar els ulls, en alçar-me per veure
com el dia s’havia apagat, ja tornava a ser allà, fent de cangur: ella i els
néts. Què faríem sense els avis!
Però el meu gos es va
queixar de tanta bomba, i tanta gent, passejant-se riallers pel menjador. I va
ser llavors, quan vaig pensar que era un bon moment per treure’l a passejar -
bonic, que ets l’alegria en estat pur- i em mirava amb uns ulls tan espantats,
i suplicants -ves a saber què havia sentit ell- que no me’n vaig poder estar.
Som-hi, Tortell!, i li vaig posar el collar i la corretja.
I va ser sortir, ell a ensumar pixums i jo a salvar obstacles en forma
de presents canins i fumejants -mira que hi ha gent porca-; que ens va anar de
res, no aixafar-ne un perquè em vaig quedar sense aire en veure la lluna
mestrejant aquell cel d’hivern, i era tan rodona i botida, que semblava a punt de
petar gebre a carretades sobre la ciutat. Sense remei.
I sense remei, llavors
mateix, vaig pensar que una història acabava de començar. Sense saber-ho. Sense
remei, Magos.
I la lluna, em va
donar la raó; potser perquè sabia que m’acompanyaria moltes més nits, competint
amb la llum del Mac; mentre el sol es passejava a l’altre punta del món,
escalfant ànimes i diumenges.
Fins després, reina!
