ESTRATÈGIA.
Hola pare!
He estat molt content de rebre
carta vostra; per això us responc. No heu de patir gens per mi; jo vaig fent,
rumio molt però estic bé. Visc a la selva, la presó de Hunstville és una gàbia plena
de llops, però vaig fent. Els nostres amos, els que manen, són al jutjat i al
Congrés. Ells diuen que com que m’han tancat, ja no puc fer mal. No tenen la
raó, però tenen les cadenes. I així ens va.
Espero que rebeu aquesta carta,
encara que potser, no us agradi el què us diré; però us cal saber una cosa
important. És un prec pare; que encara que no l’entengueu, heu de seguir-lo al
peu de la lletra. Us prego que no toqueu el jardí, que no remogueu la terra per
plantar res, encara que això sigui el que ens va dir la mare que féssim cada
novembre per recordar-la.
No toqueu res, no remogueu ni
pedra, ni herba, ni terra; allà és on he enterrat totes les dones.
Us estima.
El vostre fill,
Paul
En Paul no escrivia mai cartes, o gairebé mai; perquè ni Hunstville era gaire edificant, ni
tenia esma per fer gaire més que
sobreviure; en els anys que hi duia empresonat, només n’havia escrit dues,
i aquesta era la tercera. S’ho havia pensat molt i molt, va acabar amb mal de
cap de tant rumiar. Migranya. Gairebé era com la que sentia el vell Tom, quan
la va rebre; que va ser reconèixer la lletra del seu fill al sobre, i commocionar-se;
que va pensar que Déu havia escoltat els seus planys de solitud i havia fet
arribar un miracle al jutjats amb la potència suficient per fer aparèixer el
tercer grau; i que faria sortir el fill de la presó, ni que fos els caps de setmana.
O encara més; emmigranyat, imaginava que potser el fill podria fotre el camp
d’aquell infern i tornar al món dels vius, que havia deixat feia anys,
quan el van declarar culpable d’uns assassinats que en Paul no va cometre.
D’això, el vell Tom, n’estava ben convençut; encara que fos l´únic.
Per això, i pel deute històric contret amb l’aniversari de la mort de la
Maggie i el seu jardí, que cada any s’imposaven a la tardor, el vell va
escriure una carta al fill empresonat; en silenci. En silenci, en va llegir la
resposta, inesperada.
Ara encara l’esta llegint. I calla. En Tom és home de poques paraules.
Es fica el sobre i la impaciència a la butxaca dels pantalons, travessa
aquella selva que abans havia estat jardí, puja els tres graons i entra cap a
casa. La porta del porxo, que dona accés a la cuina, es tanca sola, darrera seu.
Pam!. Busca una cadira, i l’ampolla de whisky que té amagada dins l’armari de
les olles. No troba cap got net. Agafa el del sopar d’ahir, i l’esbandeix sota
l’aigüera. N’omple un cul i seu. Quan acaba de llegir la carta, per segon cop, està
pàl·lid, amb el cap a punt d’explotar; es serveix un altre whisky. Repeteix el
mateix procés tres vegades més. A poc a poc. I el vell Tom, el vidu solitari del
carrer trenta, no pot creure el que li diu en Paul; perquè no és el tercer grau
que ell desitjava, perquè no imaginava que amb aquesta carta tan breu el seu
fill es declarés culpable; o potser calla perquè sap o intueix, que ja no el
veurà mai més. Ara si que no. Pam! Ras i curt.
“No pot ser”, es diu. No pot ser que les coses vagin tan malament. No
pot ser que es senti tan sol per decidir què ha de fer a partir d’ara. Es
maleeix a si mateix per un passat que no compren i per un futur incert i magre.
“He d’avisar la Policia?”.
El vell Tom mastega el silenci, i quan és troba tan desesperat, com
ara, sol parlar sol; o potser parla amb ella. “ Què he fet malament?. Què hem
fet malament amb el Paul, Maggie? Quan
ens vàrem començar a equivocar? “.
La va conèixer a la fàbrica, feia més de setanta anys, quan ella va
arribar al poble amb la família per treballar-hi. Llavors hi havia feina a
dojo, ara no; ara les fàbriques que van créixer com bolets, havien anat
tancant; més o menys com les portes de les cases. Pam!. I el poble s’havia tornat
petit, i vell; ben bé com ell. I quan ella va morir, en Tom es va encongir
encara més. Sort d’en Paul, almenys li quedava el fill, que encara que no
parlés gaire era fort com un roure i l’ajudava. L’ajudava a la casa i al jardí;
al jardí que era l’orgull de la Maggie, i de retruc, també d’ells dos; perquè tot
ser petit, ella hi va fer cabre un hortet i moltes, moltes flors. “Que cada
tardor era una feinada, Maggie, amb les maleïdes bulboses dels trons” “Però,
després, a la primavera, allò era un esclat de tulipes i de frèssies, amor meu;
i no rondinis tant Tom, que et faràs vell amb quatre dies.”
I ja havien passat quatre dies, i quatre mesos, i quatre anys i quatre
segles. Pam! I quan arribava novembre, en Tom i en Paul, feien com quan la mare
era viva, i vinga remoure terra, i fora l’herbassar i a plantar falta gent.
Només deixaven les octubreres que florien amb puntualitat britànica, envoltant
la casa de colors. I encara feien broma amb el fill, “no ens cal anar al
cementiri a nosaltres, pare; ja ho tenim tot fet i a casa” .
Aquest record li va fer mal, especialment avui, que havia rebut aquella
carta, que era la resposta del fill a la que ell li va escriure dos mesos abans
demanant-li ajuda, perquè faltava poc pel novembre, i necessitava recordar la
Maggie remenant el jardí, fotent-lo potes enlaire, perquè estava fet una pena i
allò no podia ser. Però ell ja era massa vell, i es va encomanar a Déu per
treure força per fangar i per escriure:
Hola Paul, sóc el pare; com
estàs?
Et trobo a faltar molt, des de
que et van tancar, no he complert gaire amb la feina de la mare, que des del
cel, em deu maleir els ossos. He deixat apoderar-se les herbes i les octubreres
gairebé no poden respirar. He decidit que ja n’hi ha prou i vull fer una bona
neteja. Si em poguessis venir a ajudar...Et trobo a faltar tant.
No entenc perquè t’han tancat,
si tu no has fet res...
Aquell malparit del jutge es
va ben equivocar; i ara tu estàs tancat, i ell és ben lliure. I ja sé que és
perquè som pobres, i sense calés, la justícia s’equivoca. Quan tornaràs a casa
Paul? Què he fet malament, fill meu? Si jo pogués canviar el passat!
Bé, ja sé que això és
impossible.
T’estima,
Tom
En Tom es va aixecar de la cadira per buscar la carpeta dels papers,
feia tentines. Tot i el desordre, no li va caldre buscar gaire. Va llegir i
rellegir un cop més els fulls que feia anys que no mirava. La sentència
era ferma, i la condemna també; i no hi va haver ni possibilitat ni recursos
per a l’apel·lació. 18 anys de presó, per un cap de turc; per 8 dones mortes i
tallades a trossets.
No va dormir en tota la nit. L’endemà, amb el cor trencat, va trucar a
la policia. I en poques hores va tenir la casa i el jardí potes enlaire. Ell, se’ls
va mirar des de porxo, sentint-se com Judes o pitjor, aspectant i mut, davant
l’irreversible, tremolós i blanc com els papers de la sentència que no va ser
capaç de tornar dins la carpeta. S’hi van estar tot el sant dia fent pols i
renou, i forats; com si busquessin el tresor.
Al jardí no van aparèixer cap dels cossos de les vuit dones. Cap ni un.
Els agents i les màquines, van marxar fastiguejats, i en Tom es va tornar a
quedar sol; però aquesta vegada molt més atordit, i més cansat; després d’haver
hagut de respondre a mil i una preguntes, després d’haver hagut d’encaixar mil
i una mirades de menyspreu, i d’hagut d’escoltar les escridassades dels veïns,
alguns d’ells, familiars directes de les dones mortes. “Per què tot va
malament? “
En Tom, no està gens refet per encarar el nou dia; però s’obliga a
treballar. S’alça de la cadira on ha passat la nit, i surt de la cuina cap a
fora. Baixa els tres graons com un autòmat, amb la fanga a una mà i la pena a
l’altre, cap al jardí de casa, i contempla el panorama: un camp de batalla, un
espai esberlat que fa pena de mirar.
Bufa. Sua. S’ofega. És a punt de plorar, de llençar la fanga a prendre
vent; i pensa en el Paul, en aquell fill que mai ha entès, i ara menys; i també,
pensa en la Maggie, i la veu feinejant al jardí, i la sent. “Però que fas aquí
parat, com un estaquirot? Mou-te, que tenim mitja feina feta, home!”. I de cop,
es mira el jardí amb uns altres ulls perquè s’adona del que veu. I se’n fa
creus, perquè ella, com sempre, té raó. Comença a plantar, i a colgar; plantar,
colgar i tapar, fins que es fa fosc. Ja és de nit, quan rep un telegrama: “ No
se’m va acudir altre manera d’ajudar-te. T’estima. Paul”.
I en Tom, ja no sap si ha de riure o de plorar. La Maggie somriu, i li
pica l’ullet; i ell , cansat i gairebé ingràvid, decideix de prendre un darrer whisky,
abans d’anar a dormir; a la salut de seu fill.
