Això eren dos; parella de fet per circumstàncies.
Perquè resulta que ella s’hi va casar a falta de millor; i a ell ja li va anar
bé per dret de conquesta. Poc o molt, mai es van arribar a entendre del tot;
però van anar fent la Puta i la Ramoneta.
I anys i anys, i anar passant dies; que qui dia passa,
any empeny.
Però el menyspreu d’ell fou tan constant i subtil, com
la revolta d’ella; i resulta que ni ella es va reconèixer en aquest nou tarannà,
ni ell va entendre com havia pogut arribar a canviar tant...i com -a sobre-
somreia.
Tampoc cap dels veïns podien entendre què l’havia
capgirat i – sobretot- com era possible estar sotmesa, i riure en l’escomesa.
Ningú va saber mai, quan, com i perquè, ella va
canviar el silenci per la rialla. Bé, alguns veïns si. Primer van ser pocs; després,
més. Amb els anys, van arribar a ser tants -i de tants colors- que ell es
començar a trobar força incòmode, una mica foraster, caduc, intrús... Primer,
en veient que se’n anava, li a voler fer por; després, amb ganes de fer-se
perdonar, va fer algun gest que volia semblar amable. Un gest, sense cap altre
intenció que retenir-la.
Ella, que seguia interiorment revoltada i decidida a
dir-li prou, se’l va escoltar per educació – que mai ell havia tingut- o potser
per la rutina conjugal. Els blaus que ella duia a l’ànima, se’ls havia
compactat en una franja blava que es va cosir -amb un estel al mig- a la vora
de la faldilla.
Diuen que un dia, es va posar la faldilla del revés.
No va ser fàcil.
Des de llavors, la va dur així posada.
Molts com ella, van ser conscients, que s’havia acabat
– per fi- el temps de demanar permís per viure.
