Vaig veure la Carme -la meva veïna- com si fos per primer cop, que estava capgirada, que no
era ella. La vaig veure al Tanatori, quan parlava amb el meu cap, tota ella amb
un trasbals evident que dissimulava com podia; perquè resulta que s’havia
quedat viuda d’un dia per l’altre; perquè es veu que li havien pelat l’home,
uns lladregots que anaven per feina, i la feina se’ls havia anat de les mans. I
va ser ella qui el va trobar; i després de trucar al 112, es va dir i redir que
en aquell menjador, mai més hi tornaria a posar els peus.
Jo sí.
Uns dies després, vaig poder llegir -per casualitat- un dels informes
que els de la científica van fer tan asèpticament com era el seu costum; però
en aquest cas, em va tocar; tot i que tinc els dits pelats en veure escenes
desagradables...quan ells ja són fora.
Quan ells ja són fora, entrem nosaltres – sempre a petició de la
família, com és el cas- i ens trobem de tot. La constant sempre és un gran
merder; i sobretot, una pudor que tomba d’esquena.
Ara sóc al menjador de la Carme, vaig per feina però tinc ganes
d’acabar. Ho faig. La sang és espessa i escandalosa, les tapisseries i la
catifa van directes a les bosses d’escombraries. No sé perquè tinc tantes ganes
de fotre el camp d’aquí, potser perquè – per desgracia- netejo merda de
coneguts i això ho canvia tot; encara que suposadament estic immunitzat davant
dels desastres; perquè sóc professional; perquè porto mascareta, mono de feina
i uns guants que no es troben a les botigues; perquè sóc netejador d’escenes de
crims i bogeries...però envejo els de la científica, que observen, apunten i
treuen conclusions sense embrutar-se les mans.
Ja hem acabat!
Se m’ha fet etern.
Baixem les bosses i les entaforem a la furgoneta. Anem directes a la
planta de reciclatge; però estic ben neguitós. Per primer cop, vull treure’m
aquest uniforme del damunt, arribar a casa i dutxar-me.
I no em trec la Carme del cap.
