-
Has sentit, mare? – li diu, s’atura i para
l’orella.
-
És la sirena dels bombers! – a ella totes li
sonen igual, formen part dels
sons
que per força s’escolten diàriament a la ciutat. Ja no en fa cabal, només
s’espanta quan les sent i està conduint. Llavors si que s’atura i no sap on
ficar-se per no fer nosa. Però ara va a peu, amb el seu fill, vénen del centre,
de dur-li la carta dels Reis al Patge Reial.
-
Ho
veus? Ja t’ho deia, mi-te’ls. Són els bombers! Arriben els bombers! I s’aturen!
– crida excitat, mentre la dona li agafa la mà per aturar-li la correguda que
imagina.
-
Va, anem-hi mare...- ho diu tres
vegades, insistent; el nen es queixa en veure’s clavat a la vorera.
Alguns
veïns dels altres blocs de pisos del carrer Sant Martí, des dels balcons, miren
com els bombers han entrat al seu carrer, com aturen el camió i preparen la
grua. Els seus comentaris van des de la incredulitat a la por; perquè el fum,
ni es veu ni s’ensuma. Alguns vianants s’aturen a l’altre vorera, curiosos;
entre ells, un marrec excitat, tiba la mà de la meva mare perquè vol estar a
primera fila, davant de tot, perquè no es vol perdre res del que faran els seus
herois. Aquells dos –herois- amb vestit
d’astronauta que pugen a la grua, són com els que ha demanat als Reis i també
el camió grua; aquell són de debò, no com el dels “clics”, que ha demanat a la
carta. La seva mare es mira l’escena amb prevenció i no s’hi vol acostar; el
marrec dubta, vol i dol, però pensa que potser es millor que li faci cas a sa mare,
que faci bondat perquè si no els Reis no li duran el camió grua que els ha
demanat, i per escrit; però ara que té els seus herois al davant amb camió i
grua inclosa, li costa reprimir el desig d’acostar-s’hi més.
- I
mira la grua! S’enfilen fins al pis de dalt! Que guai! És com a les pelis!
- No cridis tant! Potser és una fuita de
gas. Apartem-nos, Roger. Mira, porten mascaretes, l’oxigen i van tapats com si
haguessin d’entrar a l’ infern.
- Mola, mare!
- No, gens, Roger. Marxem d’aquí!
- Noooo... – romanceja, insisteix- Ho vull
veure, vaa!
- Que marxem, et dic! És perillós...
- I tu com ho saps? Tu no ets bomber; jo ho
seré quan sigui gran...
- Roger! No siguis mal educat! Prou! – li
etziba.
- Sisplau! –s’ho veu perdut i afluixa el
to, el suavitza i se la mira- Deixa’m-ho veure, mare...Jo de gran, vull ser
bomber!
-
Com? – ella cedeix, li costa d’admetre que també sent curiositat, en
lloc d’això i en veure’l tan convençut, pensa que el camió de bombers li ha begut
l’enteniment. Ja té l’excusa.
-
Mira que ets pesat quan vols. Però de lluny, eh? No ens bellugarem d’on
som. I ara arriba l’ambulància, i més policia! Aquí n’ha passat una de grossa!
- D’acord, mirem-ho des d’aquí... – el
petit es rendeix, potser perquè pensa que els Reis ja volten i no vol jugar-se
el camió que els ha demanat.
Altres vianants s’aturen, com ells;
mentre els de la Urbana tallen el trànsit i arriba una ambulància que aparca al
costat del camió grua; tres agents precinten un perímetre considerable de
carrer. Els vianants i curiosos s’han de fer enrere; entre ells, el marrec que sospira
resignat, la mare ho agraeix.
Sento soroll al carrer, semblen sirenes;
es la música del meu enterrament. Ho sé. En pocs segons, ja seré morta. Sóc a
la cuina del meu pis del cinquè; fa dies que no surto, perquè tampoc val la
pena. Aquí, tinc tot el què necessito; ja fa dies que no dono senyals de vida a
l’escala dels xafarders; i és clar, no ho suporten...deu haver estat el veí del
replà qui ha avisat als de la Urbana perquè em facin fora i així hi puguin
entrar ells...Si, em volen robar, em volen robar tot el que ells han llençat.
Colla de poca-soltes! Però tant m’és; que vinguin, que em salvin, que se
m’emportin. Tant m’és. Jo ja tinc la feina feta, la casa plena i prou que m’ha
costat. Tant m’és el que em passi a partir dels pròxims segons, m’he passat la
vida fent de formiga, arreplegant, i el meu plaer, ha estat finalment, immens. Ja
em puc morir. Jo he sabut viure d’engrunes. Ells no. Pobrets, em fan llàstima!
Ells, no m’entenien, ningú m’ha entès
mai. Ells, els veïns, em miraven amb pietat, alguns amb menyspreu quan pujava tota
sola les meves andròmines per l’escala; mai em van ajudar, ni quan era jove, ni
ara que ja sóc una vella grossa i de cabells blancs; i potser es pensaven que jo
no me’n adonava quan s‘apartaven i em deien bona tarda amb la boca petita.
Hipòcrites de circumstàncies!
No vaig triar els veïns; ni la
família. No, això tampoc ho vaig triar: la meva germana, el cunyat i els nebots
venien de tant en tant a casa a fer neteja; i jo, em resignava, però a mesura
que passaven els anys, només de sentir el timbre de baix al carrer, m’embotia. Primer
els consentia que vinguessin, la meva germana sempre ha estat esclava de la
neteja de grat o per força, i quan arribava a “passar-me la pinta”, jo em
deixava, la deixava fer. Llavors jo era molt més jove, i li ensenyava els meus tresors.
Mai m’ho va agrair, ni va mostrar la més mínima sensibilitat davant les meves
troballes singulars; sempre ha tingut el cor de fusta i una vida regalada. No
com jo, que treballava com una boja a la Fàbrica Blava, com si m’hi anés la
vida; mentre feia temps que havia començat a recollir d’amagat cabdells de fil,
caixes de fusta, llançadores trencades i bovines inservibles a ulls de tothom;
per mirar-me-les, per fer-ne escultures o gerros que ella em venia a criticar,
a endreçar; a endreçar-me la casa i la vida, i jo em posava dels nervis. Quan
se’n anava, no trobava res al seu lloc, i m’encenia com una teia.
N’estava
farta. Havia de trobar la manera d’espaiar aquelles intromissions. Vaig
donar-hi moltes voltes, fins que vaig aconseguir-ho quan vaig descobrir el
maleter del meu cotxe; i més endavant que els seients del darrera es podien
plegar. Allà vaig deixar les meves coses, els tresors que trobava per la ciutat;
i així, quan venia ella, acabava aviat l’endreça; però després jo tenia tota
una feinada en dur caixes i bugaders cap dalt al cinquè pis. Al meu bloc no hi
ha ascensor. Mai n’hi ha hagut, ni mai n’hi haurà; aquestes despeses
consumistes sempre m’han empudegat. Potser el posaran quan jo ja sigui morta.
Tant m’és. Així els hi caigui al damunt el maleït ascensor i els hi aixafi
aquest consumisme que no els deixa créixer ni respirar.
Després de l’època del maleter, va
venir l’època de la golfa; el meu pis, va guanyar un nou espai de magatzem. La
golfa era a tocar el terrat de les antenes, on abans, els veïns hi havien anat
a estendre la roba, ara ja no hi pujava ningú allà dalt; potser la rentaven
dins d’aquelles màquines que giravoltaven o la llençaven directament al
contenidor, com feien amb tot el que els feia nosa o els portava massa feina. Quins
maldestres consumistes!
La
golfa va ser un consol, perquè ella – vull dir, la meva germana- ja m’havia
ullat l’amagatall del cotxe i perquè jo – la Consol- cada cop trobava més
objectes útils i aprofitables, i deixats i abandonats a la mà de Déu perquè les
meves mans, sempre pietoses i feineres, els recollissin a tothora i a tot lloc;
i els donessin una vida nova. La golfa, un consol; i ells, tots maleïts;
inclosa la meva germana. Tots amb mans foradades! Aquest món que m’ha tocat
viure és ben bé una olla de grills on tot es llença i res es sap aprofitar.
Més endavant, un capvespre d’hivern, mentre
em prenia un suc vora la finestra, quan ja tenia la golfa consolidada i tan
entaforada com el pis, vaig adonar-me dels tresors que dormien dins i fora dels
contenidors del carrer; i llavors sí que se’m va girar feina. No donava l’abast
i em va tocar treballar fins i tot, de nit. Feia dos jornals, l’un a la Fàbrica
i l’altre als contenidors. Us en faríeu creus de tot el que la gent llença!. Aquella
va ser una època força estressant per a mi, que ja no sabia ni quan, ni com, ni
on dur aquella quantitat de material, de menjar, que fins i tot me l’oblidava
per l’escala, de tants i tants viatges com feia. I algun veí desvagat, se’n
devia adonar perquè jo em deixava les coses als graons o al replà, i el molt
dropo, que em devia anar al darrera com un vulgar escombriaire, llençant-m’ho
tot de nou al contenidor. Allò era un no parar.
Finalment, em van jubilar; i em vaig
veure el cel obert, amb Déu al meu costat i angelets cantant cançons. Recordo
aquella com una de les millors èpoques de la meva vida, gairebé tan brillant i
productiva com quan – molts anys enrere- vaig tenir la pensada d’aprofitar, d’arreplegar-ho
tot, perquè era un deure, una necessitat solidària, un ofici que ara podria
complir. La jubilació va ser com si hagués comprat el temps, que em vagava fins
i tot de badar pel balcó. Allò, si que no ho havia fet mai a la vida, mai dels
mais; però el què vaig veure des de la meva atalaia, no sempre ni em va
complaure ni em semblava assenyat i més d’un cop me’n tornava cap dins per no
veure l’ incivisme dels meus veïns. Oh! Quin espant! No tolerava veure com
s’esbroncaven entre ells, com llençaven de tot, i tot per terra, com deixaven
les bosses de deixalles fora dels contenidors, com travessaven els semàfors en
vermell, o com mal aparcaven els cotxes. Això sí que no. Això no ho podia
suportar i me’n anava cap al telèfon, a avisar a la Guàrdia Urbana. I ells,
homes d’ordre com pocs, arribaven amatents amb els seus vehicles i tot tornava
al seu lloc; i ells es posaven les botes posant multes; mentre jo els espiava
darrera els vidres, complaguda, satisfeta de la meva bona obra a la comunitat.
Mai cap veí ho va saber, ni va entendre com els de la Urbana podien ser tan
eficients al meu carrer; tampoc m’haguessin donat les gràcies ni tampoc les hi
hauria acceptat, ells no m’entenien i a mi no em calia; ja em donava per ben pagada
col·laborant anònimament amb l’autoritat.
L’autoritat, torna a ser aquí; sento les
seves sirenes. Quan arribin a casa meva tindran una sorpresa molt agradable, pel
meu capteniment. He endreçat com ningú les deixalles dels altres. Veig al meu
davant les piles de caixes ben arrenglerades que arriben fins al sostre, els
sacs, les bosses gegants d’escombraries al meu voltant, les fustes que vaig
arreplegar la setmana passada, els armaris oberts atapeïts de carn, de fruita
macada, les llaunes i els sucs oberts. Miro amb complaença els meus tresors.
L’espectacle que veig des de la cuina és sublim, encara que estigui boca
terrosa i em falti l’aire. És l’emoció. Sento l’olor que fan els trossos de
vida dels altres i que jo he salvaguardat dins el meu pis. Ara ja el tinc ple. La
meva herència solidària, és a punt d’esdevenir. Sóc una dona sadollada.
Sento un soroll, com si algú hagués trencat
un vidre; o és a la porta?. Sona a prop d’on sóc. Un home que sembla un
astronauta entra a casa meva, és un bomber? I un altre al seu darrera. Parlen i
gesticulen; jo els somric per dins. Em deuen voler donar les gràcies, em sembla
que caminen a poc a poc, solemnes, per no malmetre’m les bosses, les fustes. S’ho
miren tot. Estan admirats. Les enretiren?. No, segur que no. Els ulls se
m’entelen. Arriben al meu costat, no entenc que em murmuren, sento la seva
abraçada. Estic complaguda pel seu gest. És agraïment, ho sé. Tanco els ulls.
S’ha acabat.
- Mare, un bomber ja surt!
- Eren dos, Roger; l’altre es deu haver
quedat a dins.
No
sembla que hi hagi foc, ni s’ensuma fum enlloc. Veuen com la grua el baixa, a poc
a poc. Tot va a poc a poc.
-
No corren? Per què, mare?
La
mare no contesta, imagina l’olor de mort que deu fer aquell pis i pensa que per
fer tard, no cal córrer; prem més fort la mà del seu fill i fa la intenció de
marxar, s’adona que està envoltada de gent desconeguda i que la curiositat del
fill els ha dut, gairebé a tocar la cinta que ha posat la policia. Se’n fa
creus. No s’ha adonat de res; i ara se’n penedeix. Veu el bomber de la grua, ja
és a peu de carrer. Es mira els seus companys. Parlen entre ells. Murmuren. Mouen
el cap. Dos bombers, es vesteixen com ell; altres els ajuden amb les bombones,
les treuen del camió. Se’ls veu seriosos. La grua torna a treballar, puja els
tres bombers fins dalt de tot de l’edifici. De l’ambulància en surt un llit amb
rodes i baranes, que es desplaça fins a l’entrada del bloc; els de la Urbana es
desplacen en sentit contrari, s’acosten al límit del cordó policial perquè
ningú gosi traspassar-lo, tret d’un parell d’agents que van per desfer l’embús
de cotxes que s’ha format a la cruïlla, mentre els comentaris dels veïns ja són
ben audibles, es barregen amb els dels anònims ciutadans que s’ha aturat a la
vorera. Cada cop n’hi ha més; entre ells, la dona amb el petit. La dona està
intrigada, no ho pot dissimular però decideix que ja n’hi ha prou; agafa fort la
mà del seu fill, es posa bé la bossa i el tiba per marxar; el menut s’hi
resisteix, passen entre la gent. Marxen. Des de l’altre banda de la cruïlla,
veuen com la grua torna a baixar, buida; a dins no s’hi veu cap bomber.
Tampoc
veuen com descarreguen un embalum, com el dipositen sobre el llit de rodes que
torna a entrar dins l’ambulància; ni veuen com d’un cotxe que ara arriba, en
surten dos homes amb cara de pal; un d’ells que duu un maletí, entra a l’ambulància;
l’altre travessa el carrer, amb pas ferm, en direcció a l’edifici, hi entra convençut,
com si complís un deure o sabes què es trobarà.
La dona i el petit, no veuen res de
tot això, perquè la mare finalment s’ha sortit amb la seva i són força lluny, a
la cruïlla; però el nen s’ha resistit tant com ha pogut per sortir d’aquella
aglomeració de gent, ha protestat tota l’estona per seguir-la, mentre es feien
pas entre els curiosos; ha remugat queixes i més queixes a sa mare. I ara s’ha
palplantat a l’altre banda de la cruïlla “només fins que els bombers marxin,
mare” i no hi ha hagut manera humana de moure’l d’allà. I allà s’han quedat.
Fins
que el camió de bombers marxa, sense fer servir la sirena.
Quan
enfilen la pujada que el durà cap a casa, els passa l’ambulància pel costat; i
la seva sirena es barreja amb la dels tres cotxes de policia que la segueixen,
esperitats, com si fessin tard. El nen no diu res, segueix caminant de la mà de
sa mare; no es tomba ni s’atura quan les sent, aquelles sirenes no són les dels
bombers, i per tant, per ell, no tenen cap interès.
