Fa fred.

Sento un fred d’absència, és per ella.
Però ja és fora.

 El dia que va desaparèixer, vaig sentir un alleujament infinit; però va marxar tal i com havia arribat: sense fer soroll. No vaig saber que era ben lluny, fins al cap d’unes hores, d'uns dies, potser setmanes; va ser quan la química del meu cos va anar canviant perquè les seves xeringues ja eren a un altre banda, perforant un altre cos, anul·lant un altra ment. No vaig ser conscient que havia estat jo mateix, qui havia anat creant anticossos contra el seu verí; no vaig saber-ho fins que els vaig veure: eren autèntiques cuirasses, tant fràgils com invisibles...certesa, assertivitat, resiliència, confiança...engrunes bàsiques...brou humà.

Quan la vaig conèixer, no em vaig espantar, com hagués hagut de fer per altre banda donat el seu aspecte; de fet, tampoc li vaig veure mai totes les arrugues, ni totes les xeringues; ni cap mirada malèvola, ni li vaig sentir cap renec, ni cap plor; i ella, va ser prou llesta per no oferir-me cap mirall. Potser si ho hagués fet, m’hagués vist a mi mateix i llavors hauria tingut la primera pista, i després, la primera certesa per foragitar-la.

No, no va ser així.
Amb el temps, sempre sense el més petit soroll, li vaig mig descobrir la primera xeringa especialitzada en inocular papallones a la panxa; efectiva al cent per cent, desconcertant i aclaparadora, gairebé asfixiant.
 La segona xeringa, era encara més subtil, però tant o més efectiva (o potser hauríem de dir afectiva) i deixava anar una boira que desdibuixava els horitzons, canviava els punts de vista, fins a paralitzar la visió normal i perifèrica, encara que porti ulleres de de fa temps.
La tercera xeringa, enrampava, i els seus efectes afectaven el son; el feien tou, inconsistent al límit del despertar; i llavors, les meves nits es feien intermitents com un semàfor sense ànima...però mai arribava a l’insomni absolut. Això m’hagués posat en alerta (els amics m’han posat el malnom de marmota); i ella tenia anys i panys d’experiència en subtileses, com per deixar-se atrapar.

No. No la vaig atrapar mai; però amb el temps, la vaig començar a reconèixer; a ella i a les seves xeringues...si us la dibuixés ara, més d’un cauria d’esquena.

Imagineu-vos una dona plaent i tova, que quan es desclou sembla un eriçó perquè punx per tot arreu, però que té una locomoció adaptada a la fugida. Zap!
Imagineu algú que pot fer-vos sentir al cel o dins la fossa abissal més fonda (que és el més habitual) o que us atura el pensament i la coordinació, o que us distorsiona l’entorn perquè en canvia el volum, i les textures de les vostres veus habituals; i per tant, en canvia els missatges. La primera conseqüència, és un gran aïllament diürn, que es completa amb la incapacitat de descans nocturn; per dir-ne alguna. Fus!
Imagineu una lapa, una nosa, un enganxament constant a la pell; que tapa porus, que fagotitza, que ignora, que empeny cap al no res, que regira i que capgira els sentits, la prevalença, la constància, el respir elemental, la parla i la dicció.

Patam! Splaix! Clof! Bluf! Reclinc! ( sort que no feia soroll, eh?, però era una trencadissa d’ossos i d’emocions i de pèrdues que...

No puc seguir; no vull parlar-ne més, recordar-la em fa basques. Jo, ja la tinc fora.
El dia que va desaparèixer, vaig sentir un alleujament infinit però em sap greu pels pobres a qui els caurà al damunt, sense fer soroll, lentament, ingràvida; amb el temps,la sentiran com una llosa. Els planyo.
Per solidaritat gremial he de dir-vos el seu nom; per prevenir-vos, encara que no puc saber, si quan ho hagi acabat de fer, tornarà a aparèixer al meu davant. Reconeixereu bé les seves lletres. Són poques. Només una síl·laba. Es diu: POR.

Uf! M’adono que no tinc immunitat. Fa fred. Vaig a pujar la calefacció; no fos cas que ...

La bastida dels conguitos.

Avui he trobat aquesta carta per la meua mare; i m’ha fet il·lusió, perquè m’ha recordat un dia d’aquells, que hi havia hagut en aquest país, abans no arribés la refotuda crisi. Era l’abans...

Estimada mare:

A vegades la vida és justa. Sí, si, si. La vida és justa, mare. T’escric per dir-te que, per fi, demà em concediran lo crèdit. Què et pareix? Jo encara no m’ho crec, però aquell senyor – que anava trajat com un manistru- em va dir que passés demà. És a dir, ara, d’aquí a res.

Tu saps prou bé la processó que porto al damunt per eixa cosa, i el temps que hi he deixat, que em conec los bancs com si fossin lo viacrucis de lo poble. Pos mira, mare, ja no daré més voltes. S’ha acabat. I em compraré l’auto nou, i quan el tinga, daré més voltes que los ventiladors, per la capital i per lo poble. I estic contenta, contenteta com si m’haguera tocar la rifa de nadal.

I ara t’explicaré la història dels “conguitos”, la bastida i la mare que los va parir a tots!. Collonera!

Lo dilluns, que era ahir, vaig anar a treballar com cada dia de la meua vida des de que estic a Barcelona  - també per això estic contenta, contenteta eh? – a la placeta de...bé, és igual, a una placeta. Ja saps, que estic de pràctiques amb la guàrdia urbana de la capital mentre venen los exàmens, t’ho vaig dir no?. Vale, doncs avant.

A la placeta, ahir, vaig vore uns paletes que estaven netejant una casa d’estes, tan mones i tot això; i havien posat unes bastides per poder- se enfilar bé. Pos resulta que los molt dropos, havien posat les bastides amb tan mala fava, que los senyors dels baixos de la casa tan mona, no hi podien entrar, ni eixir!. Als baixos hi havia un banc, i lo director – o un que manava molt- no podia entrar a treballar per culpa de la bastida. I només eren les vuit del matí, ai mare meua!. Vull dir, tu. Ni te conte com se va esbatussar aquell home – el director- amb los paletes, que al final, va trucar a la guàrdia urbana i tot. I jo, que estava a la placeta i ho vaig vore tot però vaig rebre l’avís a l’emissora que porto al cinto, però com que ja hi era; dons jo, cap allà. Avant, a fer la pau; però et jure que al cap d’una estona els haguera engegat a fer la mar. Una batussa de categoria, mare! Los “congitos i lo director. I jo al mig fent la meua feina, però res, que van haver de venir més agents i tot.

Mira mare, mentre venien – quina estona tan llarga, com hi ha Déu- va i lo director que ja es veia un home molt fi em diu:

- Señorita, usted és muy professional, me da su mòvil?

L’home volia dir el meu número de placa, però estava tan nerviós que m’ho va dir aixina; i jo, que només mirava a vore quan vindrien los reforços com a les pelis del oeste, li dono el mòbil a l’home. Pos va trucar ell – personalment- a los reforços, i des de lo meu mòbil! Que et pareix? No haguera vist mai un home tan eficient, que trucava –ell mateix- des de lo meu mobil perquè vinguessin los reforços a ajudar-me. Ah! Si és que ho duia escrit a la cara que era una bona persona, mare. I no només això. Resulta que a aquella casa tan mona, també hi vivia un notari d’aquells que fan los papers de les coses per dir que són veritat. En diuen actes, mare. 

I va, i el director li diu al notari de les actes que volia eixir al carrer i tampoc podia:

-       Manolo! Ya lo estas viendo, el pollo que han montado estos impresentables. Levanta acta y no se hable mas, estoy hasta las narices! Llevo media hora intentando entrar en la oficina!  Soy un  currante que no puede incorporarse a su jornada laboral. Manda huevos! Y  encima me empapelaran por impuntual.

-       Eso està hecho Fernando. Se van a enterar de lo que vale un peine! – va dir lo notari.

-       Y usted señorita ni se mueva. Yo la voy a ayudar; la estoy ayudando sin ninguna duda, que quede claro! Ya les ha lamado al orden usted, a estos sin papeles, y ni caso! Hasta ahí podríamos llegar! – va dir lo director a los de la bastida.

Què et pareix mare? Ja ho deia el pare quan era viu, refia’t de la bona gent, que ho porta escrit a la cara. Lo director del banc, sense cap dubte, era bona gent...i vinga parlar per lo meu mòbil, rato i rato...i venga parlar, que ja me pensava que vindrien los de l’exèrcit i tot, de tant que parlava. I jo ja no sabia què més fer, mare! Los meus reforços no arribaven mentre lo director i lo notari, avant amb lo discurs i l’escridassada a los “conguitos” de la bastida. Mira; em vaig posar al mig de tots ells, alçant la porra i la gorra i el que convingués per fer la pau. Estem per eixes coses los de la Urbana!  I llavors, lo director, veient que no venia ni Déu i que amb aquells paletes no hi havia manera d’entendre’s, va i m’agafa l’ emissora del cinto; era tan llest lo director que es va adonar que no parlàvem igual. Fixa’t quina cosa! És que no t’ho havia dit mare, però aquells paletes eren negres, renegres, cordills! I lo director – ja t’he dit que era més viu que la gana- els explicava als reforços que havien de dur un interprete per entendre’s amb los paletes. Ah! Llavors vaig saber perquè tardaven tant los reforços meus; i t’assegure que en aquells moments de confusió, no estava gens contenta, contenteta, nooo!

Pos avant. Seguim.

Al final, van arribar los reforços i los interpretes; i ells solets  – jo estava admirada de veure lo bé que ho feien- van convèncer a los paletes que la bastida era un nyap de categoria. Bé. Ja està! Doncs no. Los paletes van haver de trucar l’amo, perquè es veu que ells no manaven res a la bastida i eren uns “mandaos”. Ai, mare, fer de policia és una feina perillosa! Fins que no va arribar lo puto amo, no hi va haver res a fer. Què et pareix? Ni ordenances de civisme, ni obstrucció de la via pública, ni res. No van baixar del burro – el burro era francès perquè eren tots del Senegal-  fins que lo puto amo els va posar firmes, com si fos de la urbana; i ja eren quarts de deu. Què et pareix? I el pobre director sense poder entrar a treballar i el notari de les actes sense poder eixir al carrer a comprar lo diari, que res més feia que omplir papers apuntant-ho tot. I a mi m’estava entrant una malura, que ja tenia la panxa per avall.

Sort que al final els “conguitos” que es com anomenava lo director als homes del Senegal, van fer una mena de passadís a la bastida perquè tothom qui vivia i treballava a la casa tan mona, pogués entrar i eixir. Quin trencacolls mare. És que hi ha molt estrés a Barcelona. Massa. Què et pareix? Sort que van poder entrar i eixir de la casa tan mona! La mare que va parir la bastida i els conguitos! Tots a fer la mar!

I quan tot s’havia acabat, lo meu director, em va ensenyar la seva paradeta: un banc de categoria, com hi ha Déu! Aquell home ja es veia que era una bona persona. Sí, sí. I llavors em va tornar lo meu mòbil, que ja se l’hagués pogut quedar, eh? Aquell director sí que en sabia de parlar i no com els conguitos, que no ho hi havia manera d’entendre’s, mare!

I saps què? Doncs ens hem fet amics amb lo director de la casa tan mona, i li he explicat la meua vida i li de “dumiciliat” el jornal de les meues pràctiques a l’Urbana, que no és gran cosa -però que em paguen cada mes- al seu banc, que em sembla que és una mica seu. I ell – és que va trajat com un manistru- em donarà un crèdit, mare!

I ara sí que entendràs perquè estic tan contenta, contenteta, eh? Perquè ara, d’aquí a res, aniré a lo banc a buscar lo crèdit per comprar l’auto.

La vida és justa. Sí, si, si. Oi que si?

Ah! Tu sí que m’entens, mare!

La teva filla, que t’estima

(encara que ara no visqui al poble, sinó a la Capital)

Remei.

Pd: Putos “conguitos”