Ventafocs.

La Roser, avui descobrirà una història; i farà tard a la feina.

Puja com sempre al primer autobús, el de quarts de sis.  Amb un cop d’ull en té prou per contemplar el mateix paisatge humà de cada dia: quatre gats mal comptats; però avui, s’equivoca. Quan tria un seient vora a finestra i seu, no veu la noia. El reflex del vidre li torna una imatge que feia dies que no veia. Es gira i  li somriu: 

- Bon dia! Se’m feia estrany no veure’t, noia – li diu amb un deix d’alegria continguda, mentre s’agafa al respatller del seient del davant en previsió d’aquell sotrac que la pot desequilibrar i que, per força, farà el bus en passar pel carrer  de l’estretor.

Sorprenentment, la noia seu al seu costat; el posat discret i una mica cansat que ja no recordava, ara el té a la vora. És el primer cop que es miren amb intenció, es miren i seuen de costat; “potser vol conversa , o potser se sent obligada a contestar-me pel bon dia que li he dit, o perquè feia molts dies que no la veia, o perquè sóc educada, de la vella escola”, pensa la Roser.

La Roser ha gosat el tuteig, per edat i també, per aquella confiança vers els desconeguts que coincideixen en recorregut o en aparença, com elles dues; “la quotidianitat no pot ser perillosa i menys a l’autobús”. Ella, la noia, deu pensar alguna cosa semblant, perquè li torna el somriure i li contesta en un murmuri:

- Bon dia!; Si, feia dies que no agafava l’autobús. Vostè no ho sap... és que se m’ha mort la mare! – a la Roser, però, li sona distant, ni entre compromès i compungit. Se la mira.

A la Roser només li surt un “quin greu” i se la mira amb ulls de pietat; però ella li esquiva la mirada. Es fa un silenci de circumstàncies entre les dues que la Roser, amb tots els seus seixanta anys, no sap com omplir.

Recorda el primer dia que la va veure, quan pujava a l’autobús de quarts de sis, sense cridar l’atenció; anònimamemt jove i endreçadament desperta.  “Deu anar a treballar, és la primera de baixar, no vol fer tard, taloneja ” va pensar la Roser; i els dies successius que la va tornar a veure “ no mira ni parla mai amb ningú, per què només a mi em diu bon dia?”, es preguntava; “prem la bossa com si li anés la vida, per què amaga les mans?” , ho trobava estrany. “Se la veu desvetllada, ben polida, gens presumida; per què vesteix sempre igual?” , pensava, intrigada la Roser. Però no va anar més enllà del “bon dia”; i ara que la té a tocar i que li acaba de dir que està de dol, no sap que dir-li.

Pensa que ha de trobar un final de frase. No sap quin. “Potser el... t’acompanyo el sentiment, fora adequat; però com es deu dir ara, això? “ pensa la Roser.

La noia, es mira el diminut rellotge del seu canell, conscient que aquest gest és l’excusa per mirar la Rosa d’esquitllada; no gosa mirar-la de cara, no vol veure com i quina és la mirada que li pot retornar. Potser perquè la imagina, més de dol que la seva: com li puc dir a aquesta iaia matinera, que hi ha coses que costen molt d’explicar i més de passar. Sisplau! Que sembla que li sàpiga més greu a ella que a mi que se m’hagi mort una mare, la meva, que fa temps que no tenia; i el pitjor és que m’hagi venut la vida amb una mort; la seva.

La Roser continua sense saber omplir el silenci. 
Si almenys la noia digués un: pobre mare, un ja ha deixat de patir, un feia molts dies que, un els metges ja ens van avisar. Però res. La Roser espera un què-se-jo, que-no-se-què-dir-te, després del silenci; i espera en silenci. Si dura gaire més, no sap amb quina cara li haurà de dir adéu; ja passen pel parc de les mèlies, s’acosta la seva parada. Però és la noia qui li diu:

- No, no pateixi senyora! Ara ja està. –agafa aire i continua d’una tirada-. La meva mestressa, em va dir que no calia que anés a treballar, el dia de l’enterrament; però jo, hi vaig anar igualment. Marxaven de vacances, ells; i no els podia pas deixar penjats. La feina, és el primer i, és clar, m’hi vaig haver de quedar... a dormir; per això no em veia, sap?

 - Ah! És clar – diu la Roser- No sap com dissimular l’astorament. Se’t mor la mare, no vas a l’enterrament i et quedes a dormir a la feina. Noia, què vols que et digui...a la meva època jo...és que no entenc res, que...

- Que em sap greu, noia – li diu i mira immediatament per la finestra, com buscant l’aire que la noia s’ha empassat i que ella necessita. Només veu les llums dels fanals darrera el vidre, a ralentí, com el seu pensament. Però reacciona:

- És clar, noia... quan passen aquestes coses, potser el millor es començar de nou la rutina, és clar... – i la noia continua com si no la sentis.

- Sí, sí.... Llàstima que ara, a la rutina, només hi haurà el padrastre i les tres filles; però i jo, cregui’m, vaig voler estalviar-me veure-li aquella eterna cara de set déus, ni que fos per un sol dia, encara que fos el darrer; i em vaig estimar més anar treballar.

La Roser sent un sotrac, sap que no és de l’autobús; es torna agafar al respatller. La noia s’alça. Fa un sospir, sembla alleugerida, i afegeix:

- Doncs res. Que tingui un bon dia, senyora. Ara baixo aquí. He canviat de parada, perquè ara, visc amb la mestressa.  La feina, és la feina; i això sí que es tria... la família, no. Passi-ho bé!

Li ensuma de lluny la història; quan riu i quan marxa, quan baixa i quan es gira i li somriu; quan es deixa engolir per les voreres i desapareix.

L’autobús arrenca; uns carrers més enllà, s’atura a la parada on la Roser baixa cada dia. El conductor que coneix perfectament els passatgers, troba estrany que ella no es mogui, la mira pel retrovisor. Espera uns segons. La Roser no es mou. Ell, posa la primera.

La Roser continua agafada al respatller. No veu lliscar carrers. No veu passar fanals, ni com puja i baixa gent nova, gent que mai no veu, perquè ja s’ha fet tard i a aquella hora ella sempre ha arribat a la feina.

Un sotrac la fa mirar per la finestra i adonar-se que ja hauria d’haver baixat. No entén què hi fa encara allà, “com em puc haver distret”. Dubta. Està lluny. No vol caminar. Esperarà que l’autobús faci la volta, la ciutat és petita. Ja sap que avui, arribarà tard a la feina.

Però és que no es pot treure la noia òrfena del cap; ni , sobretot, que no anés a l’enterrament de la seva pròpia mare.