Quin
és aquell temps que sembla fet d’una altre pasta, tot ell de broma, perquè
tothom i tot –suposadament- fa com que s’atura? Aquell temps tan desitjat com
indolent, en el que tot és gairebé tan permès com ineludible?
Sembla
un temps xafogós com la despesa, viatger com rodamón; més ple d’imatges
comprimides i compartides que la resta dels 11 mesos de l’any junts. Diuen que
és un temps sense agenda, curt i inabastable; un temps sense objectiu, que ens
predisposa a la sorpresa. Un temps de goma elàstica que dóna per fer els
pendents, els urgents, els desitjats...i els que no toquen.
Res
és el que sembla; però molts diuen que aquest temps, es diu ESTIU.
