La primera foto.

Inspirat en la novel·la de Stieg Larsson:
“Els homes que no estimaven les dones”.
Columnaedicions. BCN. 2008


 I

Un cop al mes, plegava més d’hora de treballar; i això, no aixecava cap sospita entre els companys. Tothom el disculpava perquè sabien que no hi era tot, però ignoraven quin era el tros que li faltava.

Plegava més d’hora, agafava un bus que el duia del polígon a casa i quan hi arribava, es començava a despullar i es treia la brutícia de la fàbrica sembrant-la des de la porta del rebedor fins a la dutxa. Al bany hi arribava conill, per submergir-se adelerat, dins la cortina d’aigua purificant que el netejava i el feia canviar de món. En sortia nou; només amb la tovallola a la cintura i es preparava un berenar contundent. Després, es vestia amb roba neta i corrent; casual urbà en un cos al límit del sobrepès – com tants- aparença per passar desapercebut, només la mirada esquiva era el més estrident, a més del número que duia cosit darrera el xandall – Rams 43- i tampoc tant, perquè aquell era el mateix reclam que duien algunes de les seves adolescents a la roba. Res el feia diferent.
Net, tip, planxat i anònim, sortia de casa i agafava el metro per arribar fins a l’edifici, per arribar a temps a veure-les sortir, per capturar-les; perquè – malgrat els anys que portava fent-ho- per ell, era com si fos la primera vegada, la primera foto.
Duia una màquina a la bossa, la treia quan arribava a la tanca que les separava del carrer; ho feia amb posat desmenjat, molt a poc a poc per no aixecar sospites. El filat li entelava la visió; i les fotos que els hi feia d’amagat, mai acabaven de sortir prou netes. Però malgrat aquell filat, elles s’apreciaven, i els seus cossos joves eixamplaven el visor i l’acolorien. I ell, no podia aturar els clics, ni deixar de mirar-les mentre sortien, o més d’hora, quan feien gimnàstica. Els seus moviments, els seus muscles, omplien la càmera de certeses i insinuaven el que el faria frissar després, quan les tornés a veure – sol a casa- i li encenguessin la candela, la seva manilla solitària.
 Però ara era allà, com cada mes, capturant els seus moviments amb la càmera, mentre sentia als dits el final suau d’aquelles natges acabant en les calcetes breus; i la prolongació dels seus braços com una autopista sense peatge, fins als seus pits incipients; i els hi veia les cuetes i els passadors dels seus pentinats, que eren una invitació directa fins als seus llavis. Cada detall que captava amb la seva màquina darrera d’aquell filat, era una petja al seu cervell i un revulsiu que després – quan fos davant de l’ordinador- prendria vida i es transformaria en una història de desig per compartir, per penjar a la xarxa. I llavors, només llavors, elles foren seves. Era el rei. Feia mesos que ho era.

Alguns dies, es quedava una estona més per veure sortir les petites; els petons que els feien les mares quan les rebien al pas de la porta, eren una provocació – per què a elles sí i a ell no?- que li feien tant enuig com salivera; era com si s’haguessin canviat els papers – per què el món és capgirat? -, la càmera era la captura legítima: les seves mirades i els seus llavis tendres; la immortalitat d’imatges políticament correctes però que sentia injustes, i que li feien perdre el cap.


 II
Per això, un cop al mes, plegava més d’hora de la feina, i això no aixecava cap sospita, perquè tothom sabia que no hi era tot; però el què no sabien era quin tros li faltava.

 Quan arribava a casa -amagant-se en les ombres de la tarda o en el guirigall dels pares quan anaven a buscar els nens a l’escola- frissava per descarregar les fotos a l’ordinador. Ni menjava, ni bevia res; fes fred o calor. Les descarregava i gaudia d’aquells cossos a punt d’estrenar: esborrava, seleccionava, retocava, fins a posar-les a punt per posseir-les, i per compartir-les després. Durant anys, va fotografiar, descarregar i compartir aquelles imatges en la més absoluta impunitat; i això el va fer feliç i el fa fer sentir potent, va afirmar la seva gosadia, la seva ombria, el seu poder de seducció quan les immortalitzava amb la digital. Pensava en elles, que se’l miraven quan les fotografiava, interpretant la seva curiositat com una admiració, que a ell li desvetllava el desig d’enforquillar-les amb alguna cosa més plaent que la càmera. N’estava ben convençut, aquelles mirades innocents, eren una mostra evident de correspondència a la seva capacitat sobrenatural, que elles desitjaven; mes o menys com ell, dia sí i dia també.

Durant anys això el va fer feliç, només pensar-ho, imaginar-ho, ensenyar-ho als altres internautes, fins que tanta virtualitat el va avorrir. Una nit es va neguitejar enormement amb el ritual de les fotos, i va començar a pensar que no seria ningú si no demostrava – en temps real- el què era capaç de fer. Havia de passar a l‘acció. Va ser un rampell d’una nit que després va anar covant d’amagat moltes nits més, mentre esperava la sessió mensual per fer com sempre. Va continuar fotografiant-les a l’hora de gimnàstica, quan sortien d’escola, en tardes lluminoses de tardor, xafogoses d’estiu; per després, a les nits, seguir penjant les imatges a la xarxa, fent imaginar als companys el què no era. Fins que un dia en va tenir prou del tot, i es va decidir. Potser algú li va qüestionar la versemblança d’aquelles històries – d’ell i les nenes- que inventava amb ajut de l’ordinador, o va tenir un atac de banyes, o es va sentir ferit o provocat. Qui sap.
Però aquella tarda, va omplir-se les butxaques de llaminadures i de “flais” de discoteca, va sortir de casa decidit, cap al col·legi i quan ella en va sortir la va seguir. Va ser una tria a l’atzar. La va ben entabanar, la va emperpalar i després la va fer seva. La noia es va quedar allà al descampat, muda i aixafada com una herba; i a ell que havia recollit la proesa amb el seu mòbil, li va faltar temps per arribar a casa i penjar l’expiació a la xarxa.

Allò era el que havia passat, una expiació; ell l’havia salvat, havia salvat al món d’aquella provocació constant de malucs que ella mostrava. Ell estava doblament satisfet i ella, li havia de donar les gràcies. Quan s’ho va haver acabat de mirar, va saber quin era el seu objectiu a partir d’ara: acció i violació. Estava cantat.

I quan els mossos van intervenir el seu ordinador, es van horroritzar. Veure aquelles noies esbotzades, aquelles nenes esberlades, paralitzava. La fredor d’aquell home, la seva garruleria, el patiment, el dolor, la impunitat, els feia sentir basques. Però finalment l’ havien trobat, tenien el violador a comissaria.

 - Cal dir, senyor jutge, que són provades les coincidències des les descripcions fetes per les noies, i les proves pericials...amb l’autor dels fets denunciats als jutjats i la seva incriminació en totes les violacions. Coincideixen plenament. Com dir-li que l’ havíem arribat a detenir fins a disset vegades? Com dir-ho sense posar-nos vermells? I l’havíem tornat a enxampar. En algunes ocasions, va admetre veladament la seva culpabilitat; en d’altres no. Es feia el boig amb un mestratge indecent. Finalment varem rebre la seva autorització per escorcollar el seu domicili i varem trobar l’ordinador, ple a vessar d’imatges.


 III
Per això, un cop al mes, plegava més d’hora de la feina i no aixecava cap sospita entre els companys; tothom el disculpava perquè sabia o imaginava que no hi era del tot. Però no sabien qui era el tros que li faltava.

 - En aquestes circumstàncies, senyor jutge, entengui que estem més que cremats i que subscrivim l’acusació del fiscal; aquesta – la que fa divuit- i totes les anteriors. Pot entendre com ens sentim d’inútils? Disset vegades l’havien detingut, i les mateixes havia sortit a carrer, per manca de proves.

Però les que no volien sortir al carrer eren les noies, que no hi havia ni consells ni psicòlegs que els hi fessin passar la porta de casa; perquè el carrer s’havia convertit per elles en una selva de llops assedegats de sexe, el seu.
I fins i tot a casa, no podien sofrir que ningú els poses mà a sobre, que el contacte amb una pell humana – qualsevol, inclús la dels seus amics- les feia estremir de tal manera que fugien corrents i picaven l’aire com si fos el mateix dimoni. Perquè el dimoni estava lliure i ho sabien, malgrat l’haguessin detingut disset vegades. La vida de les famílies i de les noies violades només era un passar hores, que no era vida ni del dret ni del revés, era una altre cosa; i encara que ho provessin, elles sentien a l’entranya un forat d’estrip i una brutícia que no les deixava viure com la gent normal perquè a cada rutina diària hi sortien aquells ulls malalts, aquell soroll sec de descordar-se una bragueta, aquells gemecs de sotracs irracionals i el record d’un mal intens que començava a l’entrecuix i acabava a l’arrel mateixa dels cabells.

Però la vida d’ell era un parèntesi d’anar i venir; entre casa seva, la fàbrica, la presó preventiva, el descampat i el col·legi. Però com que tot era tan complicat, tant burocràticament lent i tant avorrit, ell no podia sucar el melindro i es frisava. La policia li havia fet perdre els horitzons, i el jutge encara més; i li costava molt seguir mantenint les rutines necessàries de les fotos. Va seguir. Va extremar les precaucions. Les proves no van aparèixer. I ell, es va imaginar infalible.

I la vida dels policies, era sobreviure dins del cau de la maldat; que només aconseguien esbandir una mica quan arribaven a les seves cases i veien les seves filles sopant, o ja dormint la majoria de vegades. A casa trobaven la tendresa, la normalitat, la vida que bategava al menjador, a la cuina, fora de la comissaria i cada nit – tot depenent de torn que fèien- allò els posava les piles per l’endemà. I l’endemà tornava, sempre semblant, sempre amb aquell surrealisme de morts, o de ferits per venjances, per descuits, per accidents. Una geografia d’atestats, i de tant en tant, una mirada, un aniversari, un ascens, o un cafè imprevist amb els companys, els retornaven al món dels homes amb el que ells creien. Per això eren allà i per això anaven a treballar cada dia.

Una nit van haver de sortir esperitats, com tantes vegades, i se’l van trobar de cara; a ell i al nou protocol de detencions que havia imposat el conseller – nou de quatre dies- i pel que, entre altres coses, calia tractar als presumptes delinqüents com les persones que no eren. El tenien al davant; l’home que havien detingut disset vegades per delictes sexuals se’ls mirava desafiant i havia perdut la memòria. No recordava res, ni cap noia que hagués assetjat, ni cap de les fotos ni els vídeos que havien trobat al seu ordinador -que deia que no era seu- ni res més que una declaració, sempre respectuosa, que havien de transcriure a l ‘atestat.
I després, per acabar, calia fer-li la pregunta de rigor que manava el nou protocol del conseller:
- Ha estat vostè ben tractat? – li van dir.
- No! Sou uns cabrons! La puta mare que us va parir; ja sé que teniu filles; me les “sepillaré” demà mateix, o demà passat...quan surti!


 IV
Per això, un cop al mes plegava més d’hora de treballar, i no aixecava cap sospita entre els companys. Tothom el disculpava perquè sabien que no hi era tot, però no sabien quin era el tros que li faltava.

 I quan ells van sentir la resposta, els hi va entrar una mala llet irracional però no van obrir boca, només es van mirar; el van ficar dins del cotxe i van sortir en direcció al descampat. Ell des del darrera, reconeixia els carrers per on passaven, l‘escola on tantes vegades havia anat, el barri que deixaven enrere; el cotxe va fer el recorregut semblant al que ell feia quan viatjava pel subsòl amb metro. S’allunyaven. Mentre la ciutat es vestia amb llum de nit, ell s’havia passat el viatge dient- els- hi els mil penjaments i provocant-los. Ells no havien obert boca. Com si no hi fos. No van dir res fins que el cotxe es va aturar al descampat i van obrir la porta del darrera.

- Surt del cotxe!
El van haver de tibar a consciència, uns quants cabells van quedar enganxats als guants de làtex que duien a les mans. Un cop a fora, només es va sentir un cop sec però suficient per trencar-li la mandíbula; i un dolor intens com si algú li hagués arrencat el rostre. La parla, tardaria molts dies a tornar-li perquè durant mesos no podria articular paraula.

Els de la urbana van aparèixer al cap d’una hora, misteriosament, com si sabessin que era allà i l’anessin a buscar per dur-lo a l’hospital perquè li refessin la cara; mentre declaraven hora, lloc, i en quin estat l’havien trobat després de la baralla en la que havia participat; o com deien ells, “en un ajuste de cuentas” que cap càmera de seguretat va poder gravar.

El seu procés de recuperació, va ser lent; i el procés de recuperació dels documents que tenia a l’ordinador, també. Els de delictes informàtics varen anar tibat del fil, fins a descobrir tota una xarxa de pederastes que estenia els seus tentacles silenciosos per diferents països, sense que cap frontera ni cap estat democràtic la pogués aturar. La premsa en va saber engrunes.

Des de la televisió de la presó, ell va escoltar la notícia; es va tocar la barba que li cobria la mandíbula i va pensar que amb una mica de sort – a més del seu bon comportament i els maleïts cursos de rehabilitació- podria gaudir d’una reducció de la condemna que li havia imposat el jutge i que quan sortís al carrer, el sistema el tornaria a posar en circulació, plenament reinserit en la normalitat de les vides que els policies defensaven; entre ells, i molt especialment, el que li havia donat un cop sec amb aquell lot i li havia trencat la mandíbula. El seu, seria un dels molts casos que les estadístiques institucionals recollirien amb complaença, com a rehabilitat; i quan això passés, la seva vida tornaria a començar, en un altre lloc, en un altre barri on segur que hi hauria una escola; en una altre fàbrica, fiscalment contenta per donar feina a un reclús.

Un ex- violador amb la cara torta que, un cop al mes, plegaria més d’hora de treballar, sense aixecar sospites entre els companys. Tothom el disculparia perquè sabien que, pel posat i les maneres, no hi era del tot, ignorant quin era el tros que li faltava i si aquella asimetria del seu rostre hi tenia alguna cosa a veure.

 - Algú podria pensar que el cop, li havia trastocat el cervell; però nosaltres, senyor jutge, sabem que això ja li venia d’antic, des del dia que va començar a fer la primera foto- Un mòbil va sonar impacient. Va llegir el Whattsapp i s’hagués volgut fondre. Només va dir:
- I ens acaben d’avisar que ha tornat a delinquir...

La mel, m'amarganteja, Clara.

- Les vols amb mel o amb sucre?- li vaig dir, mentre abocava el contingut de la tetera als bols; de cua d’ull, ja em va sorprendre la cara que feia. Encara no sabia que faltaven pocs minuts, perquè la sorpresa fos jo.
 Acabàvem d’arribar de l’aeroport -la seva maleta per desfer, el portàtil dormint al maletí, les bosses encara al rebedor- i ja ens havíem entaulat al menjador per seguir el primer ritual de benvinguda; fos estiu o hivern, les infusions eren sempre el pròleg quan ens retrobàvem; una de les nostres debilitats, tant o més que les confidències que ens fèiem l’una a l’altre, cada cop que ens vèiem. I ara, feia massa temps que no compartíem paraules, i olors.
L’ Svetlana, la meva amiga de Moscú, havia tornat a Catalunya per feina i quan passava aquest fet, tard o d’hora aterrava a Jonceda; i aquesta vegada, m’havia promès que es quedaria uns dies a casa, perquè a part de posar-nos la vida al corrent, volia viure el Sant Jordi en viu i en directe.
 - Com? Què vols dir?- em va dir, i va fer un gest d’estranyesa amb els llavis, qui sap de fàstic. I es va aixecar de cop, a buscar el tabac a la seva bossa.
 - Ah! Veus com fa massa dies que no ens veiem? – vaig dir des del menjador, per treure-li importància- La setmana passada, me les vaig prendre així, amb mel; a un herbolari de tota la vida, que ara han reconvertit en una mena de cafè, saps? Si vols hi anem a treure el cap – vaig afegir, mentre enforquillava el bastonet al pot de mel.
 - No, Clara. M’estimo més amb sucre, com sempre. La mel m’amarganteja – va contestar, com compromesa, encenent un cigarret i tornant a asseure’s al meu costat.
 - Doncs res, dona. Aquí tens.– i li vaig allargar la sucrera. Em va sorprendre la reacció, i sobretot el to amb que m’ho va dir; i ella, que era tan educada com observadora, es va voler disculpar.
 - Perdona. És que no puc evitar-ho Clara; perquè la mel, em fa pensar en l’ós – li van caure els ulls.
-   En l’ós? Quin ós? Svetlana, et trobes bé? – vaig voler pensar que potser estava cansada del viatge; però em vaig esverar, no li havia vist aquell posat de pèrdua des del seu divorci; es veia abatuda.
 - Au, Svetlana. Què tens? – li vaig acaronar el braç, ella amb va mirar amb aquells ulls marins i vaig pensar que si la tristor tenia rostre, es deia Svetlana.
 - Penso en l’ós i penso en l’àvia, Clara. I encara em fa mal. – era completament sincera, la coneixia massa bé.

-  D’això fa molt temps, però encara el recordo. I el torno a veure, quan venia a casa, a menja-se el com de mel que l’àvia li posava a l’àmpit de la finestra. Se la menjava amb delit i després, tornava a deixar el com buit i desapareixia entre els bedolls. Era sorprenent veure aquella bestiassa a tocar, amb aquell posat humanitzat, de nen petit, que perd el cap per una llaminadura. Però la nena petita era jo; jo l’espiava amb el cor encongit, darrera la finestra de casa l’àvia, mentre ella reia per sota el nas. Ningú sabia com ni perquè, ni el temps que feia que aquell ós voltava pels boscos del poble. Ningú entenia perquè de tant en tant, venia a menjar-se el que li deixàvem al defora de les cases. Però l’ós venia, venia i marxava silenciosament. I així van passar dies, mesos i estacions i l’ós, ja formava part del nostre paisatge; fins i tot sabíem on hivernava i els homes del poble, quan el sabien dins del seu cau, tapaven l’entrada amb branques perquè ningú li destorbés el son, fins a la primavera, fins que sortís d’aquella cova i es trobés les menges que li deixàvem a l’entrada, perquè es refés. I el boca orella, va començar, i el nostre poble fou conegut durant molts anys com el Poble de l’ós. Molts el van venir a veure; entre ells, un home poderós i sense entranya, que va arribar envoltat d’una cort d’estrangers que parlaven una llengua per mi llavors desconeguda; com desconegut era el seu propòsit. Els estrangers van trobar l’ós i el van engatar amb wodka perquè l’home poderós pogués matar-lo sense perill. Va ser fàcil matar-lo d’un tret, i endur-se aquell trofeu cap al seu palau.
I va seguir, amb aquell to dolgut que glaçava l'ànima i a més, va canviar de llengua:
- El oso murió, pero el cazador sigue vivo, Clara; ahora un poco más viejo! Él sigue cazando y hablando esta lengua que yo ya conozco, Clara. Y tu, tambien; conoces perfectamente la llengua y el personaje. Per això, amiga meva, no puc sofrir la mel. Ara ja saps perquè m’amarganteja.

 Amb tristesa, vaig tapar el pot de mel que hi havia sobre la taula i vaig agafar el meu bol; em vaig aixecar, vaig llençar les meves herbes aigüera avall, i el pot de mel el vaig guardar -ben amagat- dins d’un armari de la cuina, i vaig tornar al seu costat; per parlar de llibres i de Sant Jordi, sense ossos, ni caçadors.

Al cap de poca estona, vàrem fer sopar; l’ Svetlana estava cansada del viatge i vàrem anar a dormir d’hora. Però aquella nit, quan l’ Svetlana ja dormia, em vaig llevar, vaig anar a buscar el pot de mel, i el vaig posar en lloc ben visible a la meva taula de l’estudi, vora l’ordinador; i em vaig posar a escriure aquesta història; en memòria d’aquell ós, de tots els ossos i de tots els elefants que han mort i moren a mans de poderosos sense ànima, molt més salvatges que els animals que gosen matar.

( Aquesta ficció és basa en un fet real, que vaig conèixer per atzar.)