Covid19.

Sense ocells.
i sense gent.
Un vent desconegut que belluga els arbres de la plaça.
La lluna ha desfermat la pluja,
que mulla i mana: quiets!

Quatre intents, porucs
de contrariar-la:

Un so proper de campana.
La tapa del contenidor que es tanca.
I un vei que estossega.
I un xic que es queixa,
i un altre canta?

El silenci, tot ho amplifica;
i potser espanta.



Primera nit de confinament

Aviat.

Greixo la màquina, i el soroll que fa m'espanta.
No vull taps a les orelles.
Seguiré amb guants.

PARADA OBLIGATÒRIA.

Tinc un nombre important de neurones desbordades d'incerteses; i, les que encara funcionen, em recomanen fer una parada obligatoria. 

Per tant - temporalment-  aquest BLOG i jo, estarem fora de servei.

Ens retrobem al 2020!

HARPIA.

( Tot pensant en la meva ciutat al segle XIV)

Vaig néixer a cops.

No va ser un part gaire galdós; jo, no les tenia totes i em vaig ben resistir, però cridar em va servir de poc. A contracor, vaig esdevenir amb el meu primer crit; sense imaginar que el rebuig esdevindria ofici. Aquella entrada al món dels vius, m’ha servit de molt, ha estat un crit que encara conservo i que m’ha fet immortal.

Era una nit gebrada de febrer de 1375, i feia un fred tan impossible i tant d’un altre món, que ningú piulava, ni ningú gosava sortir de casa. La vila, havia tancat portes i fora muralles, que és on vaig néixer jo, el món era desert i perillós, i només alguns focs escadussers, mostraven vivor humana. Negror absoluta. I el Venanci, tossut, seguia i seguia; obsedit en dur-me a la vida, en fer-me persona. Quin mal, Déu del cel! Quin mal!

Casa nostra, era una cabana mal engiponada, sota una balma del Cardener; com tantes d’altres. Com tantes que no gaudien del privilegi de ser dins de muralla; un altre món, una salvaguarda on tot era permès. La seguretat dels seus murs, però, no va garantir que tots sobrevisquessin aquella nit. En cabanes com la meva, en van néixer d’altres. Molts van morir.

Jo no, encara que nasqués a cops.

Jo, vaig sobreviure.

A cops, però vaig sobreviure. I el Venanci, caparrut i vell; insistint, amb aquelles manotes; i fent-se l’home i el pare. El meu. El meu pare. I jo, que no he tingut mai ni pare ni mare; jo allà cridant com una boja. Doncs vinga, fot-li!,  que ja ve la nena!

M’ha calgut molt de temps per entendre aquella dèria per fer-me néixer; i per fer-me persistir. Crec que a hores d’ara, quan ja han passat tants hiverns i mantinc el mateix posat que em va veure néixer, puc dir que la tossuderia del pare, fou realment una virtut; i de retruc, allò que esdevingué aquella nit, em permet explicar-me ara.

Ara que encara miro, i crido, amb la mateixa força d’aquella nit, però ja no ho veig tot igual. Ara la incertesa és tant punyent com la solitud, encara que tingui un arbret al cim del cap que em fa companyia a tota hora; fins i tot en dies de pluja i fred.

Encara que, mai cap hivern dels que he viscut, ha estat inclement com aquell, com el que es va patir a la vila aquella nit; la nit del 13 de febrer de 1375. Ai! Com em repeteixo; ja faig com els vells, que ho feien llavors i encara ho fan ara. Sigueu clements; jo, tinc tots els anys del món. Tots!

Tota la família dormia. Ell – el Venanci- va treballar fins a l’albada; perquè resulta que el mestre d’obres duia la lluna girada per acabar una feina impossible, una catedral amb nom de dona: La Seu, en la que mon pare, com tants, treballava dia i nit per enllestir allò que mai s’acabà, fins ben entrant un segle llunyà que jo llavors no coneixia – el XXI- més o menys com la Sagrada Família i encara dura!

Encara dura! Grans tasques amb final incert, o etern; perquè el pare va morir sense veure-la acabada. Però jo, ja era. Ja era al cim del cap de la madona, encimbellant la rosassa. Jo al cap d’uns anys, ja era el que sóc, i el que seré per sempre més: una pedra de la Seu.

I per desgràcia, mai ningú veurà el disseny que em varen fer, uns mesos abans de que naixés, dins del taller d’un terrisser i bon amic del meu pare, en Venanci, el picapedrer. L’home de terra es deia Berenguer, com el mestre, però no tenia nom conegut. Només tenia les mans sempre plenes de la barbotina del torn, que fins i tot els seus dibuixos en sortien tacats, perquè mai tenia les mans prou netes.

Ell fou qui dibuixa aquella bèstia, aquella harpia de qui en Venanci s’enamorà només de veure-la, perquè per ell, aquell dibuix era tot allò de sobrenatural i humà que tenia llavors la nostra existència. Que al segle XIV, sabíem molt del cel i poc del cert; que intuíem molt, però ens faltava sempre un plat a taula per pair aquella vida tan dura. En Berenguer em va dibuixar, en Venanci em va donar forma i uns desconeguts se’m endugueren fins al cim d’aquella església inacabable: la Seu.

I mentre això passava, el Berenguer va seguir enderiat amb aquella imatge, la seva harpia, un ésser mitològic, meitat dona, meitat bèstia; fins a esdevenir peça. Una escudella, un plat, dels molts que tenia a l’obrador. Ceràmica manresana, en verd i manganès. I mira, ves per on, que les seves peces van acabar en engrunes, que van ocupar les voltes de l’església del Carme. Perquè es veu que pesaven tant poc que feien el fet, i quan al 1936 van fotre l’església a can pistraus, les van trobar.

La van trobar, van trobar l’harpia feta miques; i de retruc, em van trobar a mi. Tot i que a mi, també em va anar de poc que no em fessin miques...

Ai, senyor! quin estiu tant bèstia aquell!. Va ser una guerra.

Una guerra incivil. Però a mi no em va passar res. La Seu es va salvar; i jo, també.

Jo segueixo, amb la meva feina; amb la que el Venanci en va parir. Segueixo  aconduint aigües de pluja fora muralles, que és on vaig néixer  aquella nit de 1375. En un part ben malaurat, però amb llarga vida. Encara la tinc. Si em voleu veure, pugeu al Puig Cardener i feu una volta; només us cal aixecar al cap.

La pedra i el pare, m’han fet immortal. Sóc una gàrgola, un cap d’harpia.

A vegades, val la pena néixer!

Col·lecció particular.
Reproducció del plat de l'harpia ( 1995)

Gres. 30 x 30 cm. Cuita 950º

Ceràmica Manresana. Segle XIV.

Museu Comarcal de Manresa

Desconnexió

Això eren dos; parella de fet per circumstàncies. Perquè resulta que ella s’hi va casar a falta de millor; i a ell ja li va anar bé per dret de conquesta. Poc o molt, mai es van arribar a entendre del tot; però van anar fent la Puta i la Ramoneta.

I anys i anys, i anar passant dies; que qui dia passa, any empeny.

Però el menyspreu d’ell fou tan constant i subtil, com la revolta d’ella; i resulta que ni ella es va reconèixer en aquest nou tarannà, ni ell va entendre com havia pogut arribar a canviar tant...i com -a sobre- somreia.

Tampoc cap dels veïns podien entendre què l’havia capgirat i – sobretot- com era possible estar sotmesa, i riure en l’escomesa.

Ningú va saber mai, quan, com i perquè, ella va canviar el silenci per la rialla. Bé, alguns veïns si. Primer van ser pocs; després, més. Amb els anys, van arribar a ser tants -i de tants colors- que ell es començar a trobar força incòmode, una mica foraster, caduc, intrús... Primer, en veient que se’n anava, li a voler fer por; després, amb ganes de fer-se perdonar, va fer algun gest que volia semblar amable. Un gest, sense cap altre intenció que retenir-la.

Ella, que seguia interiorment revoltada i decidida a dir-li prou, se’l va escoltar per educació – que mai ell havia tingut- o potser per la rutina conjugal. Els blaus que ella duia a l’ànima, se’ls havia compactat en una franja blava que es va cosir -amb un estel al mig- a la vora de la faldilla.

Diuen que un dia, es va posar la faldilla del revés.

No va ser fàcil.

Des de llavors, la va dur així posada.

Molts com ella, van ser conscients, que s’havia acabat – per fi- el temps de demanar permís per viure.